UN 6 D’OCTUBRE

Veig amb estupor que, en època de commemoracions històriques grandiloqüents, ni tan sols s’ha esmentat el que va passar el 6 d’octubre a Catalunya, ara fa 84 anys. Jo m’he limitat a llegir un parell de llibres, dels que us ofereixo uns breus retalls, sense entrar a valorar-ho. Però si pensem en les presses, en les astúcies amb preavís, en la pressió del carrer, en la manca de valoració equànime de les forces pròpies i de l’adversari… Sí, a vegades la història d’ahir serveix com a eina de reflexió d’avui:

MANUEL CRUELLS, El 6 d’octubre a Catalunya. 2ª ed. Ed. Pòrtic, Barcelona 1972

Pàg. 157. A les vuit del vespre, “En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i, en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica”.

Després, a l’interior del Palau de la Generalitat, el president Companys anava repetint: “Després direu que no sóc catalanista”.

COSTA I DEU, Joan i SABATÉ I PUIG, Modest. La nit del 6 d’octubre a Barcelona. Cossetània Ed. Valls, 2006 (llibre de periodistes que ho visqueren en directe, que es publicà a Barcelona l’abril de 1935).

(p. 167) El dia abans: Proclama que féu circular el Govern de la Generalitat, el 5 d’octubre de 193, dirigida al Delegat del Partit nacionalista a Tarragona. “Patriota, si no ho heu fet ja, en nom del Consell de Govern del Partit us ordeno concentrar tots els homes del Partit i proclamar la República Catalana. Amb les actuals autoritats de Catalunya o en contra d’elles.
La bandera estelada és la de la nostra revolució.
Preneu els edificis públics. Cal fer presoneres les autoritats qualsevulla ordre que s’oposin a la nostra acció.
No oblideu confiscar els cabals existents als bancs. De l’honestedat amb què aquests cabals siguin administrats en responeu amb la vostra vida…”

(p. 74) El senyor Companys va parlar per telèfon amb el cap de l’exèrcit a Catalunya, general Batet, assabentant-lo de l’acte que acabava de portar a terme i requerint-lo per tot que amb les forces es posés sota les seves ordres.
El general Batet va demanar que li fos feta la notificació per escrit…. li portà el diputat Tauler, i no hi hagué resposta.
Al mateix temps, a Madrid es declarava l’estat de guerra a tot Catalunya.

(p. 76) Des de dos quarts de nou en amunt, els directors del moviment van disposar la col·locació dels grups armats. Es pot calcular que a les Rambles hi havia uns mil cinc-cents homes.

(p. 84) Feia dies que l’exèrcit tenia estudiades totes les eventualitats pel cas d’haver d’intervenir.

(p. 110) Encara duraven les felicitacions a Companys quan a la plaça van sentir-se uns crits de protesta. Uns grups volien que fos retirada la bandera catalana que acabava d’ésser hissada al balcó i que, en el seu lloc, s’hi posés la de l’Estat català. Companys i els consellers deliberaren i acordaren no atendre les protestes.

(p. 115) Al matí del diumenge, la situació del Govern era crítica i insostenible. La darrera conversa que Companys va sostenir per telèfon amb Artemi Aiguader fou d’un to pujat i violent. El president estava ronc.
-On són aquells milers d’homes que dèieu? On és el vostre ajut? On són els valents?

I dues anècdotes per amorosir la reflexió.

(p. 148): -Això no pot continuar així.
-I si anéssim a atacar Capitania amb l’auto blindat? –es proposa.
L’auto blindat tenia una avaria al motor, però confiaven arranjar-la. Ho proven. Aviat s’adonen que a més a més una roda del darrere era mig trencada i l’altra fora de l’eix. Han de desistir.

(p. 105): La plaça de la República era molt animada i encara seguien desfilant grups de manifestants al crit constant de “volem armes, volem armes”.
Les portes del Palau hagueren d’obrir-se un moment per deixar pas a un automòbil mig descobert, en el qual anava el majordom Robí. Dins l’auto hi havia molts paquets… Un de la plaça va dir a un veí seu:
-Mira, ja porten municions!
Un altre va intervenir-hi, dient:
-Us equivoqueu; és el sopar.

Sic transit gloria mundi