LA VAGA PERMANENT
El 29M els sindicats han plantejat una vaga general. D’un dia. I després tornem-hi. Vista l’actitud de búnquer al búnquer al poder, la seva prepotència (fruit d’uns resultats electorals que són els que són però no la justifiquen); vista la poca vista de la majoria dels mitjans de comunicació (i no diem de les guàrdies urbanes) a l’hora de calcular el nombre d’assistents o com serà el cas, de seguidors de la vaga, tot quedarà en un dia de corredisses i patacades, seguit d’uns pocs dies de comentaris més o menys esbiaixats, un run-run frenètic a les xarxes, i au, de nou a les retallades, a l’arrogància, al tsunami ideològic acompanyat d’un somriure de suficiència.
En la convocatòria, ja s’han demostrat les primeres discrepàncies, ja que és molt més que el fet (la llei) laboral el que està en joc. Per descomptat, el PSOE (i el PSC) ha cercat una sortida rocambolesca, de recolzar la vaga però anar a treballar, que demostra l’evolució d’un pollastre amb el cap tallat. Els sindicats (dos d’ells, malgrat que un tercer, la CNT també s’hi ha adherit), han pres un protagonisme que necessitaven, però que al meu entendre és un reduccionisme de la situació. És tota una manera de viure i de relacionar-se socialment la que està en joc. Ja que la vigent fins ara, la tenim perduda.
Es diu, i jo també ho penso, que estem al final d’una època (com el que va passar a finals del segle XVIII on de l’enfrontament entre l’Antic Règim i la Il·lustració, en sorgí la Revolució francesa i tot el que després seguí). Però com que algunes posicions no moren (hi ha suficients esbirros per mantenir-les), les dues actituds esmentades estan encara ara vigents, i per ara sembla que va guanyant l’hereva de les posicions del primer, més o menys disfressada de neoliberalisme. Però tard o d’hora, amb més o menys sang i fetge, sorgirà un nou paradigma de vida. I aquest no serà per un dia, no serà una anècdota, s’anirà implantant amb esforç, incomprensions i repressions.
El 29M, per descomptat, crec que s’ha de demostrar que hi ha molts milions de persones que no toleren el matusser atac a les classes més desfavorides. D’acord. Però el 30 i el 31, i cada dia, cada mes, cada any, es podria fer vaga, per exemple, d’us de targes de crèdit; promoure cooperatives; utilitzar la banca ètica; realitzant compres properes evitant les grans corporacions, en especial les que procedeixin a regulacions de llocs de treball d’aquests que promou la CEOE i beneeix l’Estat; d’us del transport públic i no el privat, amb mobilitzacions constants per aconseguir-ne la millora i un preu assequible, etc… En fi, el que estan analitzant ara i des de fa temps, els Foros Socials i altres grups i entitats.
Vaga vol dir aturada; l’aturada porta la possibilitat de reflexió; i la reflexió ens pot portar a prendre decisions en el sentit d’afavorir unes relacions socials, laborals i polítiques diferents. Les que, per exemple, podrien estar incloses en un programa que portés a una nova Constitució que les reflectís.
Som-hi!
M’agradaria posar una mica d’èmfasi en el paper dels sindicats, ja que aquesta vaga com totes les altres són ells qui les convoquen.
Les hemeroteques diuen que la primera va ser el 1.978 d’una hora a Adolfo Suárez; 1985, 1988 i 1994 de 24 hores i en 1992 de mitja jornada a Felipe González; 2002 Aznar i 2010 Zapatero, aquests dues de 24 hores. Ara tenim la del dia 29 Rajoy, és a dir a tots els presidents de govern menys a un, que no els hi va donar temps, els hi han muntat una o més d’una vaga general.
Em faig moltes preguntes.
Recordem quines conseqüències positives per la societat “treballadora” o per la civil en general van tenir cadascuna d’elles?
Es van canviar “coses”com es demanaven en el reguitzell de raons per les vagues generals?
Els milers de seguidors de les mateixes, malgrat les discrepàncies en les xifres, van ser definitius per aconseguir millores laborals, de pensions, de… o canvis de govern?
Voleu dir que tots els governs del color que siguin no s’han passat aquestes vagues generals per l’arc del triomf?
Aleshores perquè es convoquen si ja se sap el resultat?
No penseu que són purament testimonials, per cobrir l’expedient dels sindicats que alguna cosa han de fer?
Els sindicats ja han arribat a on havien d’arribar. La seva ineficiència vers la classe que representen (o millor hem de dir representaven), la inexistent autocrítica, la pèrdua constant d’afiliats i la seva vanitat en no voler acceptar que la societat demanda altres tipus d’accions, no els fan totalment antiquats per l’època que ens ha tocat viure?
Tan els seus dirigents com els alliberats (que hi ha una pila) són mediocres en no donar respostes (només una vaga general cada x anys) o no volen perdre els privilegis que tenen?
Perquè hi ha assemblees de treballadors que cancel•len vagues sectorials o d’empresa gran i contradiuen els sindicats que les volien convocar?
En fi, no em vull fer pesat, però estic convençut que tots plegats hauríem de començar a pensar en que un nou paradigma com diu en Toni C. és el que ens cal i que hauríem de donar decidit suport a tots els col•lectius (que són estigmatitzats per tots els poders) i que treballen per aconseguir-lo.
I si això vol dir fer vaga general i sortir al carrer, som-hi, però no perquè els sindicats ens ho manin.
Poses el dit a la llaga. Pensa que en el teu text, a la segona part, poses “partits polítics” on hi diu “sindicats”, el resultat seria molt semblant (estructures arcaiques, aparells controladors, distanciament del poble…). Però malgrat això, no tot és igual. Almenys jo crec que les dues vies han de coexistir (mal ens pesi). Hi ha un allau de mesures contra la llibertat de les persones (no només les econòmiques) que cla blasmar. I fer els possibles per avançar cap a una altra relació poble/poder. Però no és el mateix fer-ho amb un partit de dretes amb majoria absoluta i control de la part judicial i econòmica, que amb un d’esquerres (o que se’n digui), malgrat tot. I per descomptat, convoqui qui convoqui, cal dir que “ja val!!!!” encara que no serveixi. La llibertat individual, com a premisa (base prèvia) de la col·lectiva. I em de exercir aquesta llibertat dient: “avui no jugo”. Estic preparant un altre article sobre el tema, però com que el vull fer acuradament, em costa.
Les aturades laborals, efectivament, donen l’ oportunitat de fer reflexió. Totes les aturades ho fan. Hi ha aturades forzoses que paren el cos en sec (son els periodes que anomenem com malalties) i que l’ obliguen a reposar perque anava directament a estabellar-se. Les lleis de l’anatomia corporal i de la naturalesa no son tan diferents de les lleis ensenyades per les ciències socials. Les convocatòries d’ aturades d’ una mena o una altre, des de partits i sindicats habitualment, a part de suspendre el procès productiu en la grandària que sigui donen l’ oportunitat per repensar alguns dels temes de sempre: per què es treballa sota l’expoli? En quina mena de món volem habitar? Quines reivindicacions es volen lograr en cada acció de protesta? Cóm reorganitzar l’ economia? Per respondre a tot això i a moltes més qüestions caldrà organitzar la paraula col.lectiva a tants indrets com espais disertatiuts s’ aixequin. Les mobilitzacions per les mobilitzacions dissociades de l’ extensió dels espais reflexius acaben per portar a seguicis que acaben sent dirigits, la qual cosa vol dir que és questió de temps que gestin un nou buró de poder amb el reforç de la seva claca. La intervenció pública i política en el mapa dels moviments socials necessita d’ una bruixola imantada per no perdre el nord. No n hi ha prou participar de les cridòries de carrers i aturar les feines, cal apuntar ben lluny, per fer un pas s’ ha d`apuntar a l’ infinit deia en Joan Brossa.