Nova llei electoral -i 4
Advertiment inicial: res del que aquí digui està referit als resultats del passat 22 de maig. Encara que previsibles, aquests mereixen una anàlisi separada, sobretot un cop fetes les aliances que forçosament es produiran.
El que ara diré ve de lluny i té molt a veure amb la famosa desafecció, que tota la raça política blasma i no fa res per evitar. En els tres articles precedents, he comentat, amb més o menys encert i pensament utòpic, que el que realment ha saturat molts dels possibles electors (no oblidem que l’abstenció en representa prop de la meitat) és el joc entre partits, millor dit, entre els seus aparells, tancats en el seu “ring”, sense escoltar el públic que, com a molt, els aüca a favor o en contra.
El dimarts, una crònica al diari ARA, deia: “CiU engegarà contactes immediats jugant amb comissions, territori i també gerències”. O sigui que entre els “aparells” aniran intercanviant cromos. Quina garantia hi ha de què els que ocupin les comissions i les gerències (i diputacions, consells comarcals, etc…) siguin els més idonis, els que el país i els ciutadans necessiten? Cap. Com tampoc la tenia el mercadeig del PSC amb els altres dos socis fins fa poc, o el de Convergència amb la pidolaire Unió.
El fet que un secretari general sigui el candidat a conduir el país, i els altres capdavanters a ser consellers o diputats, o el que sigui, té un efecte nociu: que perllonga la lluita entre partits utilitzant els ressorts del poder que s’haurien d’emprar en benefici de tots per tirar-se’ls pel cap. L’acció de govern és la continuació de la lluita partidista utilitzant tots els mitjans. Al Parlament i a les Cortes, el control o el recolzament al govern es fa en funció dels interessos de partit. Uns posant bombes de rellotgeria, els altres, desmuntant i desprestigiant a l’anterior govern, pensant ja en les eleccions municipals i després en les properes autonòmiques, les generals i anar fent. El govern no ha de ser un estri del partit, ni estar format només pels més addictes, dòcils o maquiavèl·lics del grup que guanya les eleccions.
Als anys trenta, deien del Partit Radical de don Alejandro que era “un partido sin ideas ni ideales, unido por cierta lealtad al líder (Lerroux), y sobre todo, la perspectiva del disfrute del poder,… como un medio de acceso a un sistema de prebendas” (Azaña y Cataluña. CONTRERAS, Jose). La cosa no ha canviat tant. Com podem veure, el clientelisme no ha desaparegut, i fins i tot el nostre sistema electoral, tancat i rutinari, no sols el fomenta, sinó que el fa una eina habitual i acceptada de la pràctica política, canviant canongies per submissions. Penós i, sobretot, perillós de cara al futur, ja que engreixarà encara més la desafecció.
Lamento reconèixer que no tinc la solució. Penso que no és fàcil. Potser si es comença, com apuntava en el meu darrer article, per una llibertat de vot dels parlamentaris, potser i només potser, ens podrem apropar una mica més a la llibertat de govern. Altrament, la democràcia –el que avui en diem democràcia -, s’anirà ofegant en les seves pròpies cendres, arrossegant el poble, perquè, com diu Lucà (Fedre, 1,30, 1): Humiles laborant, ubi potentes dissident (els humils pateixen, quan els poderosos es barallen).
