UNA SETMANA D’ESTIU

Ahir, per mantenir el caliu durant les vacances d’agost, vaig fer una piulada: “Només una idea per a les  vacances per #Rajoy, #Mas et al. Passin una sola setmana amb 100€. Veuran com n’és de divertit! Només provar-ho, de broma” Als cinc minuts ho havien repiulat deu persones. Així doncs, penso ampliar la reflexió.

Fa molts, molts anys, a l’inici de la meva vida laboral, vaig ser contractat com a director comercial d’una empresa de transport de cisternes de productes químics. Jo era químic i hi encaixava. Una de les primeres coses que vaig fer va ser pujar a la cabina d’un camió de vint i tantes tones, i anar de la refineria de Puertollano a la de Huelva. Xerrant amb el conductor, dinant el mateix menú, bevent el mateix vi, patint calor, amb els meus ronyons adolorits… En fi, sabent el que implicava per a qui ho havia de portar a terme,  que jo aconseguís un contracte de transport d’un punt a l’altre. Per això, per exemple, vaig prohibir portar d’una sola tirada (aleshores no estava legislat) vint tones de producte liquat a pressió del port de Rotterdam a les refineries del sud d’Espanya. Es rebien pressions per fer-ho, fins i tot diner de sotamà dels contractants, i ho havien fet jugant-se la vida, dopant-se amb carajillos per aguantar… No, almenys durant el temps que jo vaig ser-hi, no ho van fer.

Què passaria si el senyor Mas, el senyor Mena, el senyor Ruiz, el senyor Cleries o els seus equivalents a Madrid, els Rajoy, Guindos, Montoro et al. es despertessin el dilluns amb cent euros com a tot capital; acompanyessin al nen (que a la seva vida real va a col·legis alemanys, suissos o de l’OPUS) a una escola pública, amb un entrepà per dinar, ja que la carmanyola cotitza; després tornessin a peu a casa, per no gastar en transport públic; parlessin amb la senyora de què faran per sopar que com a mínim sigui calent, allargant el pollastre “en tres serveis”; tranquil·litzar a l’avi que va coix i li han dit que haurà d’esperar més d’un any per, potser, tenir la pròtesi, i  dir-li a la filla adolescent que no hi ha diners per sabates, que ha de portar les que li ha donat la veïna del tercer, dos números més, però que es pot arreglar amb cotó fluix… Dir a la botiga del barri (al súper no fien) que s’esperi una setmana més, que aquesta no pot pagar el deute…?

Només ho dic com un joc, sense malicia, una activitat diferent per intercalar entre les vacances a la platja i les de muntanya. Una setmana, no anys i anys com tants dels seus conciutadans. Per poder mirar-los als ulls, cosa que si fan ara és senyal de prepotència i fins i tot menyspreu, encara que és difícil que es trobin perquè viuen en planetes distints. Després podrien tornar a navegar al iot de l’amic financer; a prendre combinats amb els alcaldes locals que són els que paguen i es deleixen per una fotografia amb homes tan rellevants, i sortint de missa, anar a fer bons dinars amb amics, assessors i escortes. O sigui, tornar a la rutina diària. I si tenen nassos, legislar de nou sobre el mínim necessari per a una vida digna.