UNA OPORTUNITAT PERDUDA

Quina oportunitat perduda! Una oportunitat de demostrar quin tipus de país desitgem; una oportunitat per deixar enrere els costums parlamentaris de domini dictatorial dels aparells dels partits.

Catalunya és la única comunitat sense llei electoral pròpia. Altres simplement han copiat l’estatal, però aquí ni això. Amb absència total de vergonya, els partits majoritaris mantenen una llei obsoleta, centralista, desequilibrada i allunyada del poble, passant-se pel forro fins i tot els  informes d’experts convocats per ells mateixos. Donar llibertat de vot el dia 23 de gener del 2013 sobre la famosa  “Declaració de sobirania” hagués pal·liat mínimament el seu vergonyós historial.  L’onze de setembre de l’any passat, una part important del poble català es va manifestar. Sota un difós però cert i profund sentiment de pertinença a una societat, motivacions diverses empenyeren la gent a agrupar-se allà. Si els polítics són els representats d’aquest poble, haurien de reflectir també aquesta diversitat, demostrant alhora que a més ser obedients gregaris tenen personalitat pròpia, com tenia cadascun dels assistents a l’acte esmentat.

És normal que els partits, com a col·lectiu i eina de reflexió i projecció cap el futur, expressin una posició determinada, i que aquesta sigui seguida per molts dels qui s’hi ha adherit, molts, però no forçosament tots. El 28 de juliol del 2010, el Parlament de Catalunya aprovà la prohibició de les curses de braus, donant –ara es veu que amb una certa dosi de cinisme -, llibertat de vot als parlamentaris. No és la Declaració de Sobirania un tema més important, i sobretot més directament sorgit del més pregon de la persona (i per tant del polític), com per poder aplicar-hi una llicència semblant? Potser el resultat hagués estat similar (alguns d’Unió que no, alguns del PSC que sí) però el sentiment democràtic n’hagués sortit reforçat.

He revisat algunes lleis relacionades (que podeu trobar a la pàgina d’enllaços d’aquest bloc) i a cap es diu l’obligació del parlamentari a votar sempre l’opció dictada pel partit. Altra cosa serien les represàlies internes posteriors, que d’existir dirien molt poc del tarannà democràtic dels “aparells”.

Aquesta primera pista (la llibertat de vot, complement imprescindible a les llistes obertes) sobre una futura llei electoral més justa, tindria també una conseqüència molt necessària avui a Catalunya: reduir la crispació i la bipolarització a l’interior de CiU, a l’interior del PSC (els dos partits principals causants de que no tinguem una llei electoral decent), i també i sobretot, en el poble català, que es veu reflectit, però no tant representat, pels seus excitats parlamentaris.

Com podem estar parlant del dret a decidir i, alhora, posant en qüestió el dret individual a expressar la pròpia decisió? Com es pot decidir a dit la decisió de decidir sobre el dret a decidir?