CAMUS – 100 anys

Avui fa 100 anys que Albert Camus va néixer, en una família pobra, a Mondovi (Algèria). Ell mateix va dir: “He crescut davant el mar, i la pobresa era fastuosa; després he perdut el mar, i tots els luxes que m’han rodejat m’han semblat grisos, i la misèria intolerable” (L’été. 1954). El seu recorregut vital, fins que el 4 de gener de 1960 va morir en un accident de cotxe, és el d’una generació que, enfollida pels progressos tecnològics, va veure com l’home no era capaç de conviure amb l’home. De la perplexitat d’aquest fet, surten algunes de les pàgines més boniques de la seva literatura, que meresqué el Premi Nobel el 1957, “pel conjunt d’una obra que posa en relleu, amb una seriositat penetrant, els problemes que es plantegen avui en dia a la consciència de l’home”.

Com a modest homenatge, us ofereixo dos petits fragments, possiblement no gaire coneguts. El primer, del seu discurs quan va rebre el Premi Nobel:
“Cada generació, sense cap dubte, es creu destinada a refer el món. La meva sap que no el refarà. Però la seva tasca potser sigui encara més gran. Consisteix a impedir que el món es desfaci. Hereva d’una història corrompuda, en la que es barregen revolucions frustrades, les tècniques enfollides, els déus morts i les ideologies extenuades; quan poders mediocres ho poden destruir tot, però ja no saben convèncer; quan la intel•ligència s’ha rebaixat fins a esdevenir serventa de l’odi i l’opressió, aquesta generació ha hagut, en sí mateixa i al voltant de si mateixa, de restaurar, partint de les seves negacions, una mica del que fa que sigui digne, el viure i el morir”.

El segon, d’una carta a Gabriel Marcel, publicada a la revista COMBAT, el desembre de 1948, respecte a la guerra d’Espanya:
“Heu oblidat que les primeres armes de la guerra totalitària han estat forjades amb sang espanyola. Heu oblidat que el 1936, un general rebel ha aixecat, en nom de Crist, un exèrcit de moros, per llançar-los contra el govern legal de la República espanyola, ha fet triomfar una causa injusta després de massacres imperdonables i ha començat des d’aleshores una atroç repressió que ha durat deu anys i que encara no s’ha acabat”

Recomano la lectura d’alguna de les seves obres, on veureu, com deia Maria Casares a Octavio Paz, el Camus del candor, de la noblesa, de la incredulitat ferida; l’home que es passeja pel món com un brau ferit.