EL GALLINER

Hi ha una dita que fa: “La vida és com l’escala d’un galliner, curta i plena de merda”, i afegeix: “i els de dalt es caguen en els de baix”. Voldria fer una petita reflexió sobre els que estan en els graons entremigs. Semblen galls, les plomes llueixen, sobretot a la televisió, però no són els veritables galls del galliner. No! Aquests no es veuen. Caguen, roben el blat (millor dit, acumulen el blat que els del graó inferior els van portant), però ho fan desapercebuts. Per això ja tenen els servidors de primer nivell (penso en els presidents i els ministres o consellers), que els fan la feina bruta a canvi de poder ser prop del veritable poder (ah! un passeig en iot, ah! poder anar a Davos…), de sentir-se per un curt període de temps escollits (no pel poble, no! Sinó pels del graó de dalt). Són aquests, els mitjancers de la merda, els que generen les retallades, reprenen als que es queixen, protegeixen i enriqueixen els seus amos (això de que ho és el poble és una fal•làcia), i també els que diuen: “No es pot fer d’altra manera...”, o aquell famós: “que es fotin...”. A tots ells, fa temps, els vaig dedicar, mantenint el to escatològic, un article: ELLS TAMBÉ DEFEQUEN.
I parlant dels galls, si teniu un moment, podeu llegir el meu conte: KIKIRIKIII, potser una de les poques solucions possibles.