LA CONFLUENCIA? – el 25 de maig.

“Confluència” ha estat una de les paraules més utilitzades en els ambients polítics d’aquests darrers temps. Utilitzada i prostituïda. Es parlava de fer confluències con d’anar a fer unes birres. Malgrat tanta insistència, greuges històrics més o menys certs però sempre inflats i famosets de noms propis i aliens, han fet mans i mànigues per impedir una veritable acció conjunta que comencés a netejar el país de tanta bretolada: la divergència de les confluències. Cada grup, cada partit, ha creat la seva pròpia confluència, enfrontada a les confluències dels altres.
I el resultat? Doncs que, em temo, el proper 25 de maig es trobaran asseguts davant els seus migrats regidors i els seus translúcids parlamentaris autonòmics (a Catalunya encara no), pensant en que tenen quatre anys pel davant on no es parlarà de confluència i es podran seguir espellar a pleret.

I mentrestant, Wert amb la seva educació (és un dir).
Sempre hi hauran excuses: cada “confluència” podrà, amb sort, tenir el seu minut de glòria davant audiències mig buides per repetir les mateixes reivindicacions que diran, moments després, la seva competència, i que ella ja no escoltarà.

I mentrestant, Fernández Díaz amb la seva seguretat (és un dir).

I difícilment s’anirà més enllà. Excepte, és clar, que comenci a estendre’s la utòpica idea de que si volem tots el mateix, només buscant-ho junts ho podrem assolir. Ho: pronom clau.

Excepte en el cas que quedem encegats pel fum del puro que, mentrestant, en Rajoy se estarà fumant amb una ganya pretesament sardònica.

Pensar en el passat no ha servit de res. Posar noms i més noms a barallar-se entre ells, encara menys. Què es té en comú? El “ho”: el que volem. Com arribar a que aquest pronom arribi a ser el generador d’una fructífera confluència? En el carrer, en el dia a dia, en la brega constant per l’educació, la sanitat, la vivenda, i també en la reflexió pausada però ferma sobre els mecanismes que es poden activar per generar el canvi, com una major independència dels mitjans de comunicació o la justícia, entre tants d’altres. I això durant els propers 4 anys, 48 mesos, 1.461 dies. Compartint espatlles i suor, en el moment d’arribar a uns altres comicis tindrien ja la “confluència” servida i contrastada. Per desgràcia, les reivindicacions són moltes, i molts els que les pateixen en la pròpia carn: els que segueixen esperant, desesperant, una veritable confluència basada en elles.

Sí, la confluència comença el proper 25 de maig.