LA LÍNIA VERMELLA
Penjat d’una línea vermella – Conte dedicat a tots els salva-pàtries
El món és complex. I la creixent i frenètica complexitat és aprofitada per embolicar amb ella la ciutadania. Com alliberar-se dels lligams que teixidors hàbils ens van ordint? Consum, vivenda, tràmits, préstecs; treball, salari, formació, competitivitat, complexitat; salut, joventut eterna, assegurances; diner, dogma, control, més diner… enganyifes vàries… Però això sí, pintades amb colors atractius.
I aleshores surt algú que comença a estirar d’un fil (teixit en el seu moment per mateix aràcnid), dient que és el cap de l’embolic i que ell sap com desfer-lo en un tres i no res. ¡Que ningú toqui el cabdell! Pareu, seguint el meu fil arribareu al paradís! Qui no segueixi aquesta línia màgica en quedarà exclòs i no podrà abeurar en el riu de llet i mel! Tots al meu costat de la ratlla!
I mentrestant el teixidor continua teixint, aranya silent; i el protagonista estira que estiraràs, i que no se’n surt; i ho prova de nou, i res. I per fer més força, la va lligant al coll dels qui té a prop, i un cop ofegats, se la lliga ell mateix al coll; i es va posant vermell, del mateix color que la línea fronterera; i estira amb tot el que té (i també amb el dels demés), amb decisió i astúcia, mentre recita: “Ara o mai, si no me’n surto, plego”.
I l’aranya, impàvida, golosa, segueix teixint.
I tant i tant estirarà que s’escanyarà.
I aleshores, la xarxa de la cobdiciosa aranya, a qui els ciutadans van oblidar mentre badaven amb el cos de qui ara oscil•la en el buit, penjat d’una línia vermella, serà més forta que mai.
I seguirà teixint.