ELS DE LA SALETA
Uns bons amics, d’esquerres profundes, sinceres, incorruptibles, mantenen un centre cultural amb molt d’esforç i voluntat. A vegades he assistit a algun acte, i fins i tot he fet alguna xerrada. Doncs bé, si s’hi fa, per exemple, una projecció d’alguna pel·lícula a la que assisteixen alguns veïns del barri, el nucli central està mentrestant reunit covant un manifest reivindicatiu, de posicionament polític, en una saleta aïllada.
El llegiran aquest manifest els veïns, els amics i parents que seuen mirant el film? Penso que difícilment ho faran. Hi ha una certa sintonia amb el pensament que plana sobre les accions i les manifestacions del col·lectiu que gestiona el centre, per això hi són, però no fan el salt a llegir i molt menys analitzar i assumir el text redactat mentre ells es distreien. Per què?
Doncs perquè falta el nexe humà. Acudeixen al local amb una certa consciència (que ja els distingeix dels qui ni tan sols s’ho plantegen), que els fa vèncer el recel que l’entorn els vegi com a pertanyents al nucli d’esquerres altament polititzat. Però no arriben a fer el pas d’implicar-se en les tasques reivindicatives. Hi ha un fossar entre el grupet que redacta un manifest (en defensa de tothom, inclosos els del cinema), que pocs més enllà dels propis autors llegiran, i els qui els miren amb una barreja de prevenció i admiració per la seva lluita.
Els darrers anys s’ha parlat molt de participació, d’empoderament, i està molt bé, abans ni passava pel cap. Però, vol la gent participar, espera empoderar-se? L’activitat frenètica de la gent com els de la saleta esmentada, el pluri-activisme, fa pensar que són molts. Però a l’hora de la veritat, a les eleccions dels qui faran les lleis i normes que ens regiran en el futur, això no es reflecteix en vots. Com pot ser, ens diem, que els mateixos que són putejats per la dreta més rància amb les seves retallades i menyspreus, acabin votant-los? I jo diria, amb tot el respecte que mereix l’opció, que perquè no hi pensen. Analitzar les causes de les seves desventures, rumiar i debatre possibles vies de futur, vol un esforç pel qual no es té entrenament, que no es vol realitzar, que ni tan sols no se sap per on començar. Quaranta anys de dictadura castrant, afegits a uns altres tants de consum alienador, pesen molt i són difícils d’esborrar.
La dreta no sols ha mantingut, sinó que ha incrementat la seva presència “entre el poble”, a tots els nivells. Des dels missatges subliminals de la televisió, fins als mitjans convencionals, passant per la penetració, mitjançant escadusseres ajudes, en infinitat d’agrupacions socials que no es plantegen cap activitat reivindicativa, però saben que mentre duri la calma, podran anar tirant de la rifeta (Ah, el paper de les diputacions i els consells comarcals, per no dir de tants i tants ajuntaments, que utilitzen el seu poder clientelar per discriminar entre “bons i dolents”!).
Mentrestant, l’esquerra crida a la participació. Molt bé, diem, però i si la gent no vol fer l’esforç? I si abans de demanar donéssim? La dreta ho ha après d’exemples de llibre, com l’Església catòlica: demana, agafa, i molt; però alhora fa catequesi pels nens, organitza associacions de dones caritatives, romeries i grups corals, i per consolidar la tasca, domina gran part de les escoles concertades i privades del país (amb l’ajut econòmic i institucional de la dreta, que se’n beneficia assegurant-se vots doctrinaris). Sense aquesta tasca prèvia, subtil, d’apropament, com es pot demanar que algú adormit davant la televisió, s’aixequi i es posi a caminar cap a les barricades?
L’esquerra ha oblidat, amb el cofoisme que suposa saber-se mestressa de la veritat (i quina és la veritat?), que hi ha molta gent passiva, que no vol maldecaps, i que només lentament i progressiva, anirà, potser, obrint els ulls a la realitat: aquesta onada neoliberal que ens porta a una nova edat mitjana de serfs i senyors feudals. On són les cases del poble?, on les missions pedagògiques? On La Barraca? On l’Escola del Mar? Es pot pensar en lluites reivindicatives sindicals, amb autònoms infra-retribuïts? Si, hi ha qui s’adona, i mereixen un gran reconeixement, però mai no seran suficients. I més encara el dia que, tancant la saleta, es baixi a veure la pel·lícula i a comentar-la després amb una cerveseta a la mà.
