TSUNAMI – 2 (del punt a la xarxa)

Davant els fets que ens interessen, els que ens indignen, tenim accés una gran varietat d’informacions. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, ens ofereixen –si sabem triar-los -, els elements per jutjar i actuar en conseqüència. Però davant l’allau de retrocessos socials, coordinat en múltiples àrees, no és suficient el rumiar ni tampoc actuar en un àmbit restringit pel nostre interès més directe. Posaré un exemple, necessàriament esquemàtic:  A la dreta, hi ha associacions com Manos Limpias i hi ha també l’Església; a l’esquerra, associacions de la memòria històrica, i també promotors del laïcisme. En el primer cas, els de l’associació d’extrema dreta van a missa, alimentant la seva base dogmàtica alhora que engreixen els partidaris de l’estat confessional. En l’altre, difícilment es coneixen i molt menys es retroalimenten. Els primers, reben el suport de molts feligresos que, adoctrinats, votaran els que recolzin memòries franquistes, encara que no estiguin especialment motivats pel tema. Els segons s’esgotaran, fent esforços ímprobes per tirar endavant iniciatives puntuals plenes de raó i mancades de suport massiu.

Ens han robat el temps Com deia en l’article introductori (DAVANT EL TSUNAMI), estem patint l’efecte letal d’un armament subtil, el binomi consum/deute. No hi perdem la vida, per ara, però si dues coses molt valuoses: el temps i la capacitat d’anàlisi crític. Tothom coneix gent amb una formació o uns antecedents que fan pensar que en una situació greu com l’actual, es motivaran i actuaran. I, en molts i molts casos no és així. Només l’acció honesta i penetrant de la societat civil potser el podrà moure. Veiem-ho.

Només la suma –no la juxtaposició – i sobretot la sinèrgia entre molts i molts d’aquests i aquestes potencials activistes ens podria donar un mínim d’esperança. És aquí on podria entrar-hi la societat civil, el conjunt d’associacions de tota mena que hi ha arreu del país. El seu paper pot ser clau en la motivació, en posar a l’abast accions relacionades amb les inquietuds que es tenen. Si hem dit que la gent no té temps d’anàlisi completa de propostes polítiques, socials, econòmiques, potser arrencar amb un petit i puntual compromís seria una bona cosa per a ell i per al conjunt de la societat. No descobreixo res de nou. Des dels anys 70, la dreta a Catalunya ho va descobrir impregnant d’addictes centenars d’associacions de tota mena per mantenir-les dins l’ortodòxia. Són aquestes les que ara s’utilitzen per al doble joc de servitud a Madrid i rebequeria des d’aquí. Però no totes estan mediatitzades. I sempre se’n podrien crear d’altres.

Però anem més enllà: podrien, per exemple, les associacions memorialístiques recolzar reivindicacions contra els desnonaments? Podrien els cristians de base subscriure peticions a favor d’un millor tracte als CIEs? Si l’associacionisme és una via de compromís puntual de les persones, si a més a més estableix vasos comunicants amb altres àrees d’activitat, sobrepassant l’àmbit estricte dels seus objectius, pot ser molt efectiu de cara a frenar el tsunami de la contrarreforma. Posaré un exemple. A l’Assemblea de Catalunya (els lectors de la versió castellana entendran que esmenti un exemple que conec i tinc proper), hi havia partits polítics de colors variats, grups socials específics (com la Taula de No Alineats, on jo participava, per exemple, o l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, sindicats, pacifistes…), però també nombroses agrupacions comarcals que aplegaven una munió d’associacions adherides de tot tipus. Així, algú que podia pertànyer a un ateneu o a un grup excursionista (com a reflex del seu interès personal), rebia informació, debatia i compartia, i com a conseqüència s’adheria als tres clams que tant feren pel nostre país: Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Només això. Quasi res! Hagués estat impensable que la mateixa quantitat de gent s’hagués aplegat sota una sola sigla política. La piràmide “poble – associació – agrupació d’associacions amb un paraigua comú” (simple, intel·ligible, assumible) va funcionar. I ho va fer mentre es va mantenir el respecte entre les agrupacions i els partits polítics. Cal dir que aquests estaven encara a les beceroles i patien més directament la repressió d’aquells temps. Però durant aquell període, la convivència i la coincidència de molt variats tipus d’agrupacions socials va crear un efecte sinèrgic i decisiu en la consecució de les reivindicacions, alhora que va generar un perllongat i enriquidor diàleg intern en els diversos col·lectius de caire més ampli que l’habitual, escola impagable de democràcia.

Un últim comentari sobre aquest punt. El manteniment d’uns pocs punts reivindicatius, defensats per la “societat civil” entrellaçada mentre no són satisfets, no sols és una eina per frenar la pèrdua de drets i llibertats; també pot ser una garantia de manteniment d’aquestes reivindicacions més enllà de les tàctiques polítiques dels partits, ja que aquests s’ho pensarien dues vegades abans de bescanviar cromos, si se’ls recorda el nombrós electorat que hi ha al darrere d’un clam popular sostingut. En seguirem parlant.

TSUNAMI 2 – (Del punto a la red)

Ante hechos que nos interesan, que nos indignan, tenemos acceso a una ingente variedad de información. Las redes sociales, los medios de comunicación, nos ofrecen, si sabemos escoger, elementos para juzgar y actuar en consecuencia. Pero ante el alud de retrocesos sociales –el tsunami-, coordinado en diversas áreas, no es suficiente el pensar, ni tan sólo el actuar en un ámbito restringido por nuestro interés más directo. Pondré un ejemplo, forzosamente esquemático: A la derecha, hay asociaciones como Manos Limpias y también la Iglesia; a la izquierda, asociaciones de memoria histórica y también promotores del laicismo. En el primer caso, la asociación de extrema derecha va a misa, alimentando su base dogmática a la vez que engrosando los partidarios de un estado confesional. En el otro lado, asociaciones de ambas áreas difícilmente se conocen y mucho menos se retroalimentan. Los primeros reciben el soporte de muchos feligreses que, adoctrinados, votaran a los que promuevan memorias franquistas aunque no estén especialmente motivados por el tema. Los segundos, se agotarán haciendo ímprobos esfuerzos para sacar adelante iniciativas puntuales, cargadas de razón pero faltas de soporte masivo.

Nos han robado el tiempo. Como decía en el artículo introductorio (ANTE EL TSUNAMI), estamos padeciendo el efecto letal de un armamento sutil, el binomio consumo/deuda. No perderemos la vida, por ahora, pero sí dos cosas muy valiosas: el tiempo y la capacidad de análisis crítico. Todos conocemos gente con una formación y unos antecedentes que harían pensar que, ante una situación grave como la actual, se motivarían y actuarían. Y en muchos casos no es así. Sólo la acción honesta y penetrante de la sociedad civil pueda moverle. Veamos.

Sólo la suma –que no yuxtaposición – y más aún la sinergia entre muchos y muchos de estos potenciales activistas nos podría dar un mínimo de esperanza. Es aquí donde juega un papel importante la sociedad civil, el conjunto de asociaciones de todo tipo que actúan por todo el país. Su papel es clave en la motivación y la información sobre sucesos y acciones relacionadas con las inquietudes que pueda tener el individuo. Si la gente no tiene tiempo para análisis profundos, quizá el arrancar un pequeño y puntual compromiso sea la misión de aquellas. No descubro nada nuevo. Desde los años 70, la derecha en Cataluña lo descubrió impregnando de adictos centenares de asociaciones de todo tipo, para utilizarlas y mantenerlas en la ortodoxia. Son estas, por ejemplo, las que se utilizan ahora para el doble juego de servidumbre en Madrid y de pataleta aquí. Pero no todas están mediatizadas. Y se pueden crear de nuevas.

Vayamos más allá: ¿Podrían, por ejemplo, las asociaciones memorialísticas apoyar reivindicaciones contra los desahucios? ¿Podrían los cristianos de base subscribir peticiones a favor de un trato humano en los CIEs? Si el asociacionismo es una vía de compromiso puntual de las personas, en el caso de establecer vasos comunicantes con otras áreas de actividad, sobrepasando el ámbito estricto de sus objetivos, podría resultar muy efectivo de cara a frenar el tsunami de la contrarreforma. Pondré un ejemplo. En la Assemblea de Catalunya (los lectores de la versión en castellano entenderán que mencione un ejemplo que conozco y me es cercano) había partidos políticos del más variado color, grupos sociales específicos (como la Mesa de No Alineados, dónde yo participaba, la Asamblea de Intelectuales, sindicatos, pacifistas, etc…) pero también numerosas agrupaciones comarcales que agrupaban multitud de asociaciones adheridas de todo tipo. Así, alguien que pertenecía a un ateneo o a un grupo excursionista (reflejo de sus intereses personales) recibía información, la debatía y compartía, y como consecuencia de ello se adhería a los tres puntos que tanto hicieron por nuestro país: Libertad, Amnistia y Estatuto de Autonomía. Sólo esto. ¡Casi nada! Hubiera sido impensable que la misma cantidad de gente se hubiera agrupado bajo una sola sigla política. La pirámide “pueblo-asociación-grupo de asociaciones con un paraguas común” (simple, inteligible, asumible) funcionó. Y lo hizo mientras se mantuvo el respeto entre las agrupaciones y los partidos políticos. Se ha de decir que éstos estaban aún en pañales y padecían directamente la represión al uso. Pero durante aquel periodo, la convivencia y la coincidencia de muchos tipos de agrupaciones sociales creó un efecto sinérgico, decisivo para la consecución de las reivindicaciones, a la vez que generaba un duradero y enriquecedor diálogo interno en los diversos colectivos de tipo más amplio que el habitual, escuela impagable de democracia.

Un último comentario a este punto. El mantenimiento de unos pocos puntos reivindicativos, defendidos por la “sociedad civil” entreverada mientras aquellos no sean satisfechos, no sólo es una herramienta para frenar la pérdida de derechos y libertades; puede ser también una garantía del mantenimiento de dichas reivindicaciones más allá de las tácticas de los partidos políticos, que se lo pensarían dos veces antes de intercambiar cromos, al recordar el numeroso electorado potencial que habría detrás del clamor popular sostenido. Seguiremos hablando de ello.

About: acistero


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.