A QUI S’HA DE DEMANAR PERDÓ?

Davant l’acte de beatificació d’algunes víctimes de dretes durant la guerra civil espanyola, s’han aixecat algunes tímides veus que han apuntat que potser l’Església hauria de demanar perdó pel suport pràcticament monolític que va fer a la dictadura de Franco. I això, encara que obvi, no és, ni de bon tros, suficient i no té una relació directe amb els des d’ara considerats “beats”, que aleshores ja estaven ben morts i enterrats. La jerarquia eclesiàstica hauria de començar per demanar-los-hi perdó a ells, als “màrtirs”.

Els 522 religiosos, i molta més gent, varen ser portats fins al lloc de l’execució empesos per un cúmul de circumstàncies que s’aplegaren creant una allau irreversible. I no fou pas la tasca eclesial de suport i fins i tot d’esperonament de les forces més violentes i reaccionàries durant les dècades precedents, la més petita d’aquestes. No oblidem que bona part nucli dur del partit pro-feixista CEDA, provenia de la Asociación Católica de Propagandistas (el 1933, una trentena de membres foren diputats de la coalició esmentada). La culminació d’aquest suport es veu en l’opuscle “El caso de España”, on es proclama la “creuada”, en els següents termes: “S’ha volgut salvar Espanya per la força de l’espasa. Potser no hi havia altra solució. Cal reconèixer-li (a la guerra civil) l’esperit d’una veritable creuada per la religió catòlica. Com no germinaria en el catolicisme la llavor llançada a través dels camps d’Espanya en els solcs que els catòlics hi han traçat amb la punta de l’espasa i regat amb llur sang? Aquesta guerra no es podrà mai dir una guerra de classes…”

Els plantejaments maniqueus i excloents (dels quals l’Església no n’era només espectadora, recordeu el “qui no està amb mi, està contra mi”?), portaren a una situació on no cabia el diàleg, i on s’estenia el convenciment que l’única via per fer prevaldre les idees era la destrucció de l’oponent. En aquest context, i amb una República portada per intel•lectuals de centre-esquerra que seguien confiant en el joc parlamentari, els dos extrems, d’esquerra i de dreta, optaren per aniquilar el contrincant com a única, darrera i definitiva solució. I no oblidem que aquesta era també la tònica en l’àmbit internacional.

I així, quan un cop d’estat d’extrema dreta, anorreador de les bases parlamentàries de la República, esclatà, aquesta es veié desbordada per la part radical de l’esquerra. Els anarquistes, els “milicians”, tenien el convenciment de què només tallant d’arrel els gèrmens que havien produït l’atac (l’Església en primer lloc), podrien fer prevaldre les seves idees. Com per altra banda, tenien Sanjurjo, Franco i els seus, amb l’aval moral de la Conferència Episcopal, tal com es demostrà amb crueltat i acarnissament durant la guerra i també molts anys després.

Quan mataven un capellà, un religiós o una monja (fet rebutjable sense matisos), o quan cremaven una església, no era una persona concreta ni un edifici determinat, sinó els anys de prepotència, de domini i esporuguiment de les ànimes, de connivència amb el caciquisme, de luxe ostentós i arrogant, de privilegis abusius, el que volien destruir. No podem posar-nos en la seva pell, el context és molt diferent, però el patiment sofert, l’odi demostrat, tenien arrels més profundes que la simple circumstància del moment. Diu Camus a “La caiguda”: “Els màrtirs han d’escollir entre ser oblidats, escarnits o utilitzats. Però mai seran compresos”. Està bé no oblidar-los, cal respectar-los (com també les més de 100.000 víctimes del franquisme nacional-catòlic), però si us plau, no els utilitzem.

Si la República hagués aconseguit consolidar les seves propostes, la laïcitat entre elles, aquest odi mortal s’hauria anat apaivagant. Però es pot ben bé dir que un dels factors que portaren els “màrtirs” a l’execució, fou el capteniment de l’Església des de feia segles i més manifestament en les dècades anteriors. És per això que la jerarquia actual hauria de demanar perdó per haver col•laborat a portar-los a la picota. El penediment només val si va acompanyat de la voluntat d’esmena. I la millor manera de demostrar-ho seria prescindir avui de privilegis econòmics i socials; estar d’acord en la laïcitat de l’Estat i tallar de soca-rel l’actitud de suport de les polítiques retrògrades i antisocials que està portant a terme el govern del PP, amb prepotència i manca de diàleg com a via de solució de conflictes, exacerbant així de nou els ànims.

Com diu Paul Preston : “La Iglesia era todavía (1931) el símbolo viviente de la vieja España que los republicanos pretendían modernizar, y junto con la monarquía, el eje del mundo conservador. Además, la religión constituía el tema que podía utilizarse para movilizar el apoyo de las masas campesinas tras los intereses de la oligarquía. Habiendo perdido su hegemonía política en abril de 1931, la clase dirigente se aferró con más ahínco a la Iglesia como uno de los reductos claves de su dominio económico y social”. Aquesta és una de les raons del martiri. Ells, en la majoria dels casos, potser no n’havien estat protagonistes, ni tan sols impulsors. Però l’allau revolucionaria, de reacció contra aquest domini que l’Església recolzava intensament, els portà al sacrifici.

No senyors bisbes, no senyor abat de Montserrat, els pocs que han insinuat la possibilitat de fer algun tímid acte de penediment, gest que els honora. No és només el suport a Franco, és, sobretot, per l’ acció de l’Església prèvia a la guerra per la qual cal demanar perdó. I no és a nosaltres a qui ens l’han de demanar, sinó als pobres eclesiàstics que en pagaren les conseqüències. I esmenar-ho.