LA CURSA DE BRAUS DE LA PRIVATITZACIÓ – METÀFORA 8

No vull entrar ara en el debat sobre la conveniència o no de les curses de braus. Però pensant en elles, em ve al cap la tàctica emprada fa temps, però portada fins al paroxisme per les dretes actuals, per tal de privatitzar empreses públiques, per arramblar el més ràpid possible amb els bens públics i convertir-los en riquesa particular.

D’entrada, cal atordir una mica a la bèstia (en el nostre cas, l’empresa pública en qüestió, i també la societat que en rep els beneficis). Això ho fan en termes taurins, els de la quadrilla. Capot per aquí, capot per allà… Discurs catastrofista per aquí, amanida de dades no contrastables per allà… Algú de la quadrilla ho fa tan exagerat, que sembla el “bombero torero” (dic torero, no montoro), però no és una xarlotada, és una lluita a mort.

Però el brau és un animal molt fort. El poble també. Els gestors d’algunes empreses públiques, potser no tant. Mengen massa, potser. Així que per debilitar la fera (les dretes ho veuen així), cal que perdi sang. Ah! Això és fantàstic! És el moment més plàstic de la cerimònia. Uns assistents de mig pèl, banderillers i picadors, aquests pujats en el cavall de l’amnistia fiscal, punxen i punxen al pobre animal. Sagna. Intenta respondre, però rep més cops de capot que el desorienten: el deute, els mercats, les balances fiscals… El Pacte Fiscal! Aquest sona com la trompeta de l’orquestra. Canvia el terç, diu el ministre de torn. Ara que ja no pot amb la seva ànima (aquests braus sí que en tenen d’ànima, encara que se’ls hi negui), surt el gran titot. El “maestro”. Amb una rialleta sardònica, cínica, posa l’espasa darrere el capot, es veu que ni en això pot  anar amb la veritat de cara. Brinda al públic. Els de la banda de l’ombra, aplaudeixen compulsivament; els de sol, reneguen. Els hi diu que no hi ha alternativa, o mato (privatitzo) la bèstia o ve caos. Lluita a mort. El respectable (parlant de la seva cohort d’aduladors és una paraula inapropiada, però ho diu el reglament de la festa) torna a aplaudir. Dominar amb la muleta fins la mort de l’opositor. Calen encara uns quants passis. Cap problema, el de la sombra ho agraeixen, justifiquen la seva presència. Algú baveja, el brau també.

I arriba el moment de la mort, de la privatització. No podia ser d’altra manera, el torero ha fet el que s’havia de fer; sense alternativa (la li donaren fa temps); és l’exigència del públic (us sona tot això?). L’arrastren cap a la foscor i l’opacitat de les butxaques privades. Un altre al sac.

Hi ha una petita diferència. En la cursa de braus, l’animal, un cop mort, passa a ésser comercialitzat al mercat i tothom en pot gaudir de la seva carn. És una fi força democràtica, per dir-ho així. En canvi, en la privatització d’empreses no és així. Només els de l’olla la poden omplir, fins de la cua en fan estofat. Però exclusivament per a ells. El públic està ja atent al següent toro, que treu el cap tímidament pels torils.

Podria anar més lluny. Podria dir que sense la seva privatització (vull dir sacrifici), el brau podia llaurar, donar de menjar dia rere dia a tota una comunitat. En canvi, un cop mort, la societat es queda amb gana i només uns pocs propers al poder es nodreixen de les seves restes. Encara que sempre hi haurà uns quants servils que, humilment, esperaran untar una engruna en el perol. Però això és ja una altra història. Història que es resumeix en tres etapes:

                                                                 ATEMORIR – DEBILITAR – PRIVATITZAR

Bon profit.