CIUTADÀ X

Fa uns anys, una pel·lícula d’intriga passà sense pena ni glòria per les nostres pantalles. Es tractava de Ciutadà X (Citizen X. USA. 1994. Dir: Chris Gerolmo. Int. S. Rea, D. Sutherland, M. von Sydow). En ella, un forense s’encarrega de descobrir un assassí de nenes a la llunyana Sibèria. Jove, feiner, entusiasta, xoca amb la lentitud i la manca de mitjans que provoca la burocràcia de Moscou. Ho vol solucionar tot: el crim, les trabes burocràtiques i les mancances nacionals, i això entrebanca la investigació. El seu cap (interpretat per D. Sutherland), gat vell, li diu: “s’ha de saber quines batalles lliurar”. Quan ho fa, assoleix el seu objectiu i deté al culpable.

No sé si el senyor Mas va veure la pel·lícula, ni si ho va fer algú del seu equip assessor, per anomenar-lo d’alguna manera.  Però sí sé que la frase no li ha arribat. Només així trobo l’explicació de la seva erràtica política d’improvisació i truites somniades. Com pot ser que li hagi passat pel cap que simplement donant la imatge d’estadista angloparlant, pedagògic i raonable, amb un bon perfil mirat des de la dreta, la caverna adquiriria un tarannà amable i dialogant. Pensava que a Espanya, a Europa, arreu, només repetint una i altra vegada que ens empara la raó, que som gent de bon rotllo, deixarien els gravíssims afers que ens estan portant a la misèria, i es delirien uns per obrir la porta de sortida i els altres d’entrada al paradís?

Això era, és i serà una sagnant batalla (sang dels de sempre, faltaria més!). S’ha valorat en cap moment els recursos de què disposen cadascun dels bàndols? S’ha pensat que després de recolzar-lo durant més de trenta anys, d’intercanviar favors, amistats i prebendes, el contrincant ens coneix les entreteles, els ressorts dels estrets lligams teixits amb ell, i fins la nostra estructura més íntima, la dels racons més foscos?

 Potser el senyor Mas no hagi vist el film, però segur que ha sentit el refrany: “qui tot ho menja alhora, tot o c….. alhora”.l Ningú el va assessorar sobre quines batalles puntuals podia anar guanyant malgrat la disparitat de mitjans? Ningú li va dir que el primer que havia de fer era allunyar el futur contrincant (i fins ahir amic) dels centres de decisió, d’influència i de clientelisme (diputacions, mitjans de comunicació, ajuntaments…)? Potser hi hagués hagut alguna baixa, a totes les guerres n’hi ha; potser algun municipi hagués canviat de color, però eren batalles susceptibles de ser guanyades i preparatòries de conteses de més volada. Haguessin preparat el terreny per a temps millors, amb una reraguarda més cohesionada i amb menys misèria entre la població, i fins i tot potser algun aliat que ara està per altres coses.

Per seguir el símil cinematogràfic, penso en com s’ha comparat Artur Mas amb Charlton Heston, el Moisès de “The Ten Commandments” (1956. Dir. Cecil B. DeMille). Encara que Moisès va treure els jueus d’Egipte; els va portar vagant pel desert quaranta anys, i les  baralles que endegà fa vint-i-tants segles que duren. Em sembla que la figura més propera al nostre president seria l’Errol Flynn del tinent coronel Custer de “They Died with their Boots On” (1941. Dir. Raoul Walsh). Quan arribarà el seu Little Big Horn?

La millor manera de perdre el capital és jugar-se’l a la primera partida a tot o res, vinguin les cartes que vinguin. A no ser que el que es vulgui, o s’hagi pactat en secret, sigui passar el capital al contrincant i oblidar la partida per sempre. Pel que es veu, el partit de govern no coneix Ciutadà X ni tampoc la història recent. El 1931, es proclamà la República Catalana, i durà 72 hores; el 34, a l’octubre, després d’un parell de dies, acabaren tots a la presó i amb els drets retallats; els fets de maig del 37, implicaren el control de l’ordre públic per part del govern central que (coincidint amb recomanacions nazis!), s’establí a Barcelona. Malauradament, la tradició catalana de governants pocatraça es manté. És com a mínim sospitós que una coalició –CiU- que ha maldat durant més de 30 anys per ser decisiu en la “governabilitat” d’Espanya, que ha compartit amb la dreta centralista més rància parents, amics, coneguts i saludats, ara, de cop i volta, en el moment més complicat i de més debilitat política i econòmica, decideixi lliurar una batalla amb el poderós ex-amic íntim, amb qui ha compartit privatitzacions, subvencions i sopars a l’Eqüestre. Si us plau, vagi-se’n al cine i deixi’ns tranquils!