CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DEL 2011
CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 2011
No és acceptable una reforma de la, fins ara intocable, Constitució proposant-ho amb unes histèriques presses, en ple estiu, i en uns moments de buit governamental per estar en període pre-electoral.
Es obvi que aquesta última atzagaiada de l’agònic govern es deguda a les pressions del tàndem franco-alemany. Però les mateixes
pressions reben altres països de dubte dubtós, i no per això reformen corre-cuita la seva constitució. Per tant, hi hauria temps de fer bé les coses.
I fer-les bé voldria dir obrir un procés constitucional. Que les eleccions del proper dia 20N fossin per establir una Assemblea Constitucional, com a únic objectiu. Els programes estarien doncs centrats en els punts que se suggeririen canviar –des del deute a les autonomies, de la monarquia al sistema electoral.
És obvi que els dos partits majoritaris han esgotat les seves propostes. Són estructures obsoletes, que els anys han posat en mans de grups de pressió cada cop menys interessats en una veritable democràcia. Però és que, a més, amb l’actual sistema electoral, tan favorable als seus interessos, la situació es pot perllongar fins a la degradació pregona del nostre sistema participatiu.
Si la II República va aconseguir redactar una constitució, que posava al dia un país que s’havia anat marcint sota un ancien régime patètic, en un termini relativament curt -75 dies, inferior al que falta pel 20N -, avui en dia no seria difícil fer-ho.
Si després dels debats, en un període de menys de sis mesos, es promulga la Constitució espanyola del 2011, s’hauria fet dins del mateix any del dictat Merkel-Sarkozy, per lo que és d’imaginar que els nostres nous caps quedarien suficientment satisfets.
Sembla utòpic, però encara ho sembla més que uns mesos pre-electorals, portats per un govern desacreditat, i dominats per una oposició sense altre discurs que el catastrofista, sigui capaç de no fer un nyap, canviant només un apartat de la Constitució, deixant intactes molts
d’altres que foren redactats sota l’ombra d’un franquisme que, pel que es veu aquests dies, encara avui, 33 anys després, no està enterrat ni molt menys.
