CRISI I FEIXISME
“Res fa tan mal com l’esperança quan l’esperança penja d’un fil”. Una cita de Max Aub que vaig emprar en una xerrada a l’Instituto Cervantes de París: “Malraux al cor de la història. 1936-39”. L’esperança és el títol d’una novel·la d’aquest autor sobre les primeres experiències seves a la guerra civil. Esperança és el títol de la pel·lícula que ambdós varen filmar els darrers mesos de contesa i que jo he novel·lat a Campo de esperanza. Seguint la voluntat d’aquest bloc, vull reflexionar sobre la validesa actual de la cita.
Diu Malraux: “Els homes units a la vegada per l’esperança i l’acció tenen accés, com si ho estiguessin per l’amor, a àmbits als que no podrien accedir en solitari”. Esperança, doncs, quan veig col·lectius que lluiten contra l’allau de mediocritat i estultícia que ens amenaça des del poder. Desesperança quan veig que elements que a priori haurien de tenir una actitud col·lectiva, es posen a córrer cridant “salvi’s qui pugui”.
Esperança de que el poble comença de nou, després de les vacances d’anys de consumisme, a moure’s. Diu el mateix autor a L’Esperança: “aquesta nit carregada d’una esperança tèrbola i sense límits, aquesta nit on cada home té quelcom a fer sobre la terra”. Sí, estem en una fosca nit, on els cínics han apagat les llums per evitar que veiem el robatori a escala planetària. Però hi ha gent, cada cop més, que estan agafant consciència de que tenen quelcom a fer. Han copsat, com Malraux, que “pensar en el que hauria de ser i no en el que es pot fer és idiota, és un verí sense remei”.
Vaig fer servir també una cita del general Miaja, defensor de Madrid, en el II Congrés d’escriptors per la defensa de la cultura, celebrat a València el juliol de 1937. Diu així: “No ens enganyem, aquesta guerra és del feixisme contra la democràcia. Es desenvolupa a Espanya per haver trobat aquí un terreny adobat. El feixisme internacional ha trobat a casa nostra uns elements que, nascuts aquí, portats pel seu odi a la democràcia, han traït a la seva pàtria”. Han canviat l’aspecte extern i els mitjans (com he dit –ES LA GUERRA i altres-, és més eficaç el deute que els canons), però la voluntat de subjugar els pobles resta intacta. El gran feixisme, amagat darrera la cara estulta d’uns mediocres –ELS ESBIRROS– que fan la feina bruta, segueix intacte. Només en l’acció trobarem l’esperança de sortir-nos-en.
