VERSALLES O LA FORMATGERA

Estem avui a les portes d’una revolució? No ens esverem! Una revolució no és en si mateixa ni bona ni dolenta, no és ni tan sols violenta per definició. Es tracta simplement de dirigir l’evolució vers un camí no previst, no inclòs en els paràmetres de les estructures de poder existents; de re-evolucionar.

Voldria contradir el corrent d’opinió que davant l’ensulsiada econòmica poua en les experiències del crac del 29. El que estem vivint ara no és una malaltia de la que, amb esforç i patiment, ens podrem recuperar; és una irreversible agonia d’un sistema que es corromp per dintre.

Tots els cicles històrics tenen el seu procés, i els fets de 1929 eren una febrada que ja indicava les seqüeles de la mala vida que portava el món occidental. Era un avís que no es va voler escoltar. I com ara, a un malalt empatxat, se li va donar doble ració del brou del consum. Endrapa per seguir vivint! –li digueren, empenyent-lo a la degradació i a la mort.

Ara, amb la febre irreversible de l’ambició sense control, el malalt està morint agonitzant; no pot canviar, tots els passos el porten a l’autodestrucció. Cal doncs canviar el sentit de l’evolució, o sigui: cal una revolució.

No és el mateix una revolta que una revolució; la primera pot ser més violenta que la segona, però només la segona queda, va dir algú. Això em porta a pensar que on hauríem de trobar referents és en el 1789, i no el 1929. La fi d’un sistema, l’Ancien Régime, que donava pas a un de nou que els seus protagonistes no podien albirar: el racionalisme, la burgesia i la base industrial de la riquesa. El 14 de juliol de 1789 va esclatar la revolta, fins i tot podem dir que es perllonga durant unes dècades, consolidant una revolució perquè s’havia estat gestant des de molt abans. I ho va fer perquè hi havia un coixí –la Il·lustració -, per recollir els que saltaven del vagó que portaven a estavellar.

Però no sempre és el cas. L’ensulsiada de l’Imperi Romà portà a la fosca Edat Mitja perquè no hi havia una base social ni intel·lectual que en prengués el relleu, que indiqués un camí alternatiu al desastre. Quin és el destí de l’actual situació? Un canvi de paradigma, un trencament d’una evolució que no ens porta enlloc; o a l’Edat Mitja, com afirma en el seu interessant llibre Posteconomia[1], l’Antonio Baños, que us recomano.

A finals del S.XVIII, existia una bombolla com l’actual. No em refereixo a la immobiliària sinó a la que acull, en una mena de formatgera estanca, a polítics, banquers, executius, eclesiàstics, esportistes, jutges i polls ressuscitats de tots mena, a gent guapa que s’adulen i apunyalen entre ells, talment ara com a la Cort de Versalles. Fins i tot es coincideix amb el descrèdit de la monarquia com a institució; el rei també era caçador. Tots tancats dins una atmosfera corporativista i clientelar que cegava la visió de les misèries creixents de la gent del carrer. I un dia qualsevol, per atzar, un fet entre molts d’altres (uns centenars d’homes a la recerca d’armes per defensar la ciutat), va a la Bastilla… i tot esclata. La revolta obre la porta a la revolució. Per cert, Lluís XVI escriu al seu diari: 14.7.89: “Rien”.

Potser no ara; potser mai o potser demà, una petita espurna (de provocacions no en falten), pot generar una revolta. Podrà aquesta canviar el curs de les aigües pútrides de la història? Hi ha els elements necessaris per a fer cristal·litzar una revolució? No hi ha una resposta fàcil. Davant els pocs intel·lectuals (sí, pocs, mai prous) amb visió crítica, davant els comptats (sí, comptats en el moment de l’acció eficaç, no en el de la manifestació folklòrica) indignats que poguessin ésser la llavor d’aquest canvi, existeix una multitud de vençuts, de víctimes silencioses del més dur espoli social de les darreres dècades. Ells també potser es podran sumar als primers, la nova Enciclopèdia, la nova Bastilla, i corregir així el rumb de la història, assolint una nova correlació de forces, avui ignorada; o bé baixar el cap definitivament i entrar en una nova, llarga i fosca Edat Mitja.