HISTORIA ES MEMÒRIA A LA RÀDIO

Primera entrega de l’espai radiofònic La memòria per qui la treballa, a Còrtum Ràdio, i també a Ona Sants Ràdio. Sempre constarà de dues parts: Una reflexió pròpia sobre el fet de la memòria, i una entrevista a una entitat de memòria històrica.

Aquí teniu l’audio d’aquesta primera sessió:

L’OBLIT (Text bilingüe a continuació).

LOS BARCOS DEL EXILIO : Entrevista a Sònia Subirats sobre la web:

LOS BARCOS DEL EXILIO REPUBLICANO

L’OBLIT

Bona tarda. Avui encetem una nova sèrie de programes al voltant de la memòria històrica, que pensem titular: La memòria per qui la treballa. Es compondrà d’una primera reflexió sobre el tema, seguida d’una entrevista a entitats que hi estiguin relacionades per poder conèixer la seva esforçada activitat. Comencem doncs:  L’OBLIT

La primera reflexió, curiosament, serà al voltant del contrari de la memòria: L’oblit. Des de moltes opcions polítiques i també de pensadors conservadors, es fa una crida a oblidar el passat. Ho fan especialment quan parlen dels fets relacionats amb la guerra civil o la repressió franquista. Tenen el dret a demanar-ho, però no la raó, atès que la crida és fàcilment refutable.

I ho és perquè no es pot oblidar per decret, voluntàriament. Si volem, o ens manen, no mirar, podem tancar els ulls. Si es tracta de callar, podem tancar la boca. També ens la poden tancar, evitant així que puguem emetre sons. Però no podem prendre la decisió d’oblidar, ni tampoc fer-ho per imposició externa. No és el mateix. Mirar, parlar, són relacions des del nostre interior cap a l’exterior, i és en el punt intermedi: les parpelles, la boca, on sí que es pot actuar. Però la memòria és un fenomen només interior sobre el qual no tenim el poder d’esborrar-lo voluntàriament. El que sí que podem fer, i es fa sovint, és no parlar-ne. Quan es diu que s’ha d’oblidar, es parla de silenciar el record. Ho fan voluntàriament persones que han patit una pèrdua i a les quals la remembrança els és massa dolorosa. Evitant parlar del fet, s’evita la seva prevalença en el dia a dia, fent-lo així més suportable. Però la memòria queda, i sorgirà en el moment menys pensat, o menys volgut, a la crida d’una imatge, d’un so, de qualsevol element que considerem relacionat amb el que es va perdre.

Però quan és des de fora que se’ns demana “oblidar”, la cosa es complica. En aquest cas es tractarà generalment d’un silenci imposat. Si ho apliquem als fets de la primera meitat del segle passat, aquest silenci implica evitar posar sobre la taula un dels genocidis més vergonyosos haguts mai, que té noms i cognoms; referències encara vives d’empreses enriquides amb el treball esclau; apropiacions indegudes afavorides per sentències injustes, i tants altres fets execrables que es van gravar dins de qui ho va patir, un record inesborrable que esperem que es perpetuï en els seus descendents.

Anem un pas més enllà: Quan el record entra dins nostre, perquè l’hem viscut o ens l’han explicat amb emoció, fermenta, es cou amb molts altres records, amb dades agafades aquí i allà, amb les opinions fetes sobre altres fets tangencials. I del brou en surt una nova consciència, que burxa no sols en els fets sinó en les causes. I és d’aquí d’on plora la criatura: Què va propiciar els fets esmentats abans? Quins posicionaments polítics, quines conxorxes econòmiques, quines prèdiques nacional-catòliques, quines complicitats internacionals van fer possible la impunitat més absoluta? Ah! Això ja cou més. És possiblement aquesta la veritable raó per la qual els companys de viatge dels còmplices en demanen l’oblit.

Anem amb compte! Si fem callar la memòria, no veurem en els fets actuals les traces dels passats. No veurem la mateixa pedra en la qual ensopegaren els nostres pares. Diu Stefan Zweig a la seva rellevant obra El món d’ahir: ”la història nega als contemporanis la possibilitat de conèixer, en els seus inicis, els grans moviments d’una època. És per això que no recordo quan vaig sentir per primer cop el nom d’Adolf Hitler, l’home que ha portat més calamitats al món que cap altre de tots els temps”.

Només mantenint viva la memòria, podrem distingir entre els simples rèptils mediocres i les veritables serps verinoses. Els ous van madurant i els enemics comencen a treure el cap, deixem que les entitats de memòria històrica ens ajudin a reconèixer el perill.

EL OLVIDO

Buenas tardes. Hoy empezamos una nueva serie de programas en torno a la memoria histórica, que pensamos titular: La memoria para quien la trabaja. Se compondrá de una primera reflexión sobre el tema, seguida de una entrevista a entidades que estén relacionadas con el tema para poder conocer su esforzada actividad. Empecemos: EL OLVIDO

La primera reflexión, curiosamente, será alrededor de lo contrario de la memoria: El olvido. Desde muchas opciones políticas, y también pensadores conservadores, se hace un llamamiento a olvidar el pasado. Lo hacen especialmente cuando hablan de los hechos relacionados con la guerra civil o la represión franquista. Tienen el derecho a pedirlo, pero no la razón, dado que la petición es fácilmente refutable.

Y lo es porque no se puede olvidar por decreto, voluntariamente. Si queremos, o nos mandan, no mirar, podemos cerrar los ojos. Si se trata de callar, podemos cerrar la boca. También nos la pueden cerrar, evitando así que podamos emitir sonidos. Pero no podemos tomar la decisión de olvidar, ni tampoco hacerlo por imposición externa. No es lo mismo. Mirar, hablar, son relaciones desde nuestro interior hacia el exterior, y es en el punto intermedio, los párpados, la boca, donde sí se puede actuar. Pero la memoria es un fenómeno estrictamente interior sobre el que no tenemos el poder de borrarlo voluntariamente. Lo que sí podemos hacer, y se hace a menudo, es no hablar. Cuando se dice que hay que olvidar, se habla de silenciar el recuerdo. Lo hacen voluntariamente personas que han sufrido una pérdida y en las que les es demasiado dolorosa la evocación. Evitando hablar del hecho, se evita su prevalencia en el día a día, haciéndolo así más llevadero. Pero la memoria queda y surgirá en el momento menos pensado, o menos querido, a la llamada de una imagen, de un sonido, de cualquier elemento que consideramos relacionado con lo que se perdió.

Pero cuando es desde el exterior a nosotros mismos donde se nos pide “olvidar”, la cosa se complica. En este caso se tratará generalmente de un silencio impuesto. Si lo aplicamos a los hechos de la primera mitad del siglo pasado, este silencio implica evitar poner sobre la mesa uno de los genocidios más vergonzosos habidos nunca, que tiene nombres y apellidos; referencias aún vivas de empresas enriquecidas con el trabajo esclavo; apropiaciones indebidas favorecidas por sentencias injustas, y tantos otros hechos execrables que se grabaron dentro de quien lo sufrió, un recuerdo imborrable que esperamos que se perpetúe en sus descendientes.

Vamos un paso más allá: Cuando el recuerdo entra dentro de nosotros, porque la hemos vivido o nos lo han explicado con emoción, fermenta, se cuece con muchos otros recuerdos, con datos tomados aquí y allá, con las opiniones hechas sobre otros hechos tangenciales. Y del caldo de cultivo sale una nueva conciencia, que hurga no sólo en los hechos sino en las causas. Y es aquí donde surge el problema: ¿Qué propició los hechos mencionados antes? ¿Qué posicionamientos políticos, qué componendas económicas, qué prédicas nacional-católicas, qué complicidades internacionales hicieron posible la impunidad más absoluta? ¡Ah! Esto escuece, ¿verdad? Es posiblemente esta la verdadera razón por la que los compañeros de viaje de los cómplices piden el olvido.

Pero cuidado: Si hacemos callar la memoria, no veremos en los hechos actuales los rastros de los pasados. No veremos la misma piedra en la que tropezaron nuestros padres. Dice Stefan Zweig a su relevante obra El mundo de ayer: “la historia niega a los contemporáneos la posibilidad de conocer, en sus inicios, los grandes movimientos de una época. Es por eso por lo que no recuerdo cuando escuché por primera vez el nombre de Adolf Hitler, el hombre que ha llevado más calamidades al mundo que ningún otro de todos los tiempos “.

Sólo manteniendo viva la memoria podremos distinguir entre los simples reptiles mediocres y las verdaderas serpientes venenosas. Los huevos van madurando y los enemigos empiezan a sacar la cabeza, dejamos que las entidades de memoria histórica nos ayuden a reconocer el peligro.