JA HI TORNEM?
La memòria històrica, a més de reivindicar l’honor d’uns i els delictes dels altres, tasca justa i necessària, ha de mirar cap aquest futur que cada cop s’assembla més al passat.
El dijous, a Banda Ampla (TV3) emotiu programa sobre la memòria històrica. Gran majoria a favor de jutjar els crims contra la humanitat comesos pel franquisme. Algú (l’historiador Daniel Arasa, per exemple), parlant d’oblidar i de mirar al futur. Però és que, precisament per tenir un futur més net, cal posar el major èmfasi (estudis històrics, divulgació, context jurídic…) en la memòria.
La memòria és el magatzem on guardem el que s’adquireix per aprenentatge, per experiència viscuda o vicària o altres vies. I serveix per utilitzar-la quan EN EL FUTUR s’encara una situació semblant. La memòria serveix per reconèixer l’obstacle a l’avançada i així no tornar a ensopegar-
El coneixement i la revisió judicial dels crims comesos a casa nostra els anys 30 i 40 del segle passat, i encara més les causes i els instigadors que els feren possibles, ens poden ser imprescindibles en el futur. Cal cercar en la memòria per evitar caure en paranys ja usats pels enemics de la democràcia i la igualtat entre persones. Pot sorgir un context amb trets semblants als d’aquella època? Quin era aquell context? Veiem algunes característiques:
-Una profunda crisi econòmica, iniciada als Estats Units, però amb una arrel més profunda en els deutes impagables que el tractar de Versalles havia establert a Europa després de la 1ª guerra mundial, en especial a Alemanya.
-Agreujament de la crisi per la situació del proletariat i els treballadors del camp. Davant de les seves queixes, trobaven només la intransigència de les classes altes –terratinents i empresaris -, reblada per la violència de les forces de l’ordre i beneïda per una totpoderosa Església.
-El primer intent possibilista vingut amb la República –reforma agrària, extensió de l’educació -, d’intentar apropar el país als estàndards europeus a l’ús, va comptar amb el boicot sistemàtic de les estructures polítiques dretanes, de les econòmiques i les eclesials, que negaren el pa i la sal a la nova estructura, dinamitant qualsevol tràmit parlamentari.
-Incapaç d’afrontar la crisi, el govern d’esquerra moderat va ser substituït per un de dretes que s’apressà a desmantellar les poques reformes tan sols iniciades.
– El diàleg va esdevenir cada cop més difícil, per l’arrogància prepotent de la dreta i el tactisme i personalisme de les diverses opcions d’esquerra. La situació es va anar radicalitzant fins al punt que es va arribar a la convicció que no era possible cap compromís i que només l’aniquilació física, social i moral de l’altra part permetria encarar el futur. Franco ho va declarar així des del principi de la guerra.
-Guanyà el feixisme gràcies al recolzament dels seus homòlegs europeus, i mantingué l’actitud anorreadora durant dècades. Aquesta activitat criminal és la que ara es volia jutjar; el fre imposat demostra que encara són vives no sols les ferides sinó també les consignes.
I avui? Avui ens trobem en una crisi que no sembla tenir fi, sorgida als Estats Units i agreujada per la mediocritat i la manca d’ètica europea. Davant això, els afectats es troben davant un poder absolut, guarnit de rialles despectives (la reforma laboral va ser anunciada amb llàgrimes a Itàlia i amb somriures victoriosos a Espanya), i el sentiment kafkià de percebre la conxorxa entre el poder polític i l’econòmic, amb una creixent impunitat davant la corrupció, no deixa cap escletxa a la convivència. Tot això fa que el diàleg sembli cada cop menys possible.
Quan es menysté l’altre i se li tanquen les portes a compromisos mínimament decents, les posicions es van radicalitzant. I a manca de paraules, s’acaben agafant garrots. Els garrots dels anys 30 i 40 causaren milers i milers de morts i injustícies, avui encara no reparades. Però la història ha de servir per molt més que pel reconeixement d’aquests fets, de plena justícia. Ha de servir també per posar en evidència els qui repeteixen els mateixos tics prepotents, classistes i injustos.
Sí. La història és memòria i avui les dues són imprescindibles per no anar a pitjor, per no tornar a caure en la radicalització que els successors d’aquelles dretes obtuses intenten de nou.
ARTICLES RELACIONATS:
El que jo intueixo amb molta preocupació i tu ho deixes mol bé reflectit en el segón paràgraf de les teves reflexions és que estem entrant en una espiral molt similar a la victòria dels poders de la dreta a l’any 1933 a la que va succeïr el “bieni negre”. Mariano Rajoy és, en la meva opinió, el Gil Robles d’aquells anys en els que es van trepitjar sense pietat tots el drets que es varen aconseguir des de la proclamació de la República. Aleshores van mentir descaradament per aconseguir el poder. El mateix que han fet ara, presentant un “babau bondadós”” que no faria “res” del que pocs dies després de prendre possesió de la poltrona ha posat en marxa amb la impunitat de que els protegeix una majoria absoluta inaudita. Però què vagin en compte! La reposta del poble grec pot esdevenir-se en la taca d’oli que pot escampar-se per tot Europa. Ai…! dels pobles febles de memòria!
Gonçal.