LLUITAR, PATIR, VÈNCER
Fa temps, un president d’esquerres, en una República, va dir: “Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”. Paraules honestes, clares, gens fàcils, que honoraven a qui les deia i al poble a les que anaven dirigides. Ara, arran de l’ utilització obscena de la legítima il•lusió política de molta gent per part d’una oligarquia esportiva, reflexiono sobre uns fets ocorreguts no fa gaire al mateix club: Va ser una “lluita” bufar uns xiulets regalats? No es va patir ni en el pagament del seu import. La veritable lluita (amb el patiment de no veure el matx), hagués estat no anar-hi, deixant les grades buides en senyal de refús. I encara més (veient els recents escarafalls dels presidenciables) que l’equip no hagués sortit a la gespa (i per tant patint sancions).
I el vèncer, on queda? Veig que immediatament després d’haver assolit/vençut el control de la Diputació de Barcelona per part de CiE, el primer acte (tenim pressa?) ha estat retirar-se de l’acusació del cas Palau. Sense lluita, sense patiment, sense vergonya en la victòria.
La il•lusió (genuïna o induïda) sincera i honesta de centenars de milers de persones mereix que se li digui la veritat, i que no se la faci passar per una via, aparentment còmode, trufada de falsos predicadors. Per assolir la independència, o fins i tot una sobirania digne d’aquest nom, haurem de lluitar durament, patir molt i, a més, fer-ho sense una garantia certa d’obtenir-la.
