MADRID 2000 I ESCAIG
No ha estat possible. S’adduiran mil raons per justificar el caríssim fracàs de Madrid 2020. Jo voldria aportar alguna reflexió al respecte.
Es va parlar a la roda de premsa de la crisi i de l’atur. No sé si es va parlar de corrupció, fantasma que segurament planava per la sala amb la pregunta: Quin “aconseguidor” de torn haurà contactat amb els membres del Comitè Olímpic? I seguint amb la roda de premsa: Era edificant la imatge dels allí presents? Com explicaria Wert els retalls en educació davant un president i una alcaldessa illetrats, si més no en anglès?
La panoràmica incitava a la reflexió: Qui són? Aquests són els qui realment (!) manen? O bé ha estat el veritable poder qui ha posat aquests esperpèntics figurants. Si és així, els amos del diner (i del país) s’han equivocat, s’han passat de frenada, i s’han estavellat. Sembla pràctic cercar protagonistes grisos, toixos, perquè executin (mai tan ben dit) les seves maniobres d’enriquiment, pagant-los amb benediccions i carantoines provinents de l’església i dels mitjans més rancis, fins a convèncer-los que són els enviats de Déu, els enviats del Diner, els únics capaços de treure el país de l’atzucac.
Ja no es busquen estadistes, sinó registradors; s’han substituït els alcaldes amb “moguda” per esposes immobilistes. I de tot això, veien la poca traça per escollir figurants, sorgeix la darrera pregunta: Seran els amos que no veiem tan mediocres i sapastres com els manats que hem vist?
Potser sigui aquesta una de les raons de per què: “À la ville de Tokyo”.
Potser sí que els amos són mediocres, però tenen moltíssims anys d’experiència per portar els assumptes de la seva finca (Espanya), des de l’ombra. I ja s’estan encarregant els seus figurants de culpar a l’etern enemic exterior. Només cal veure els titulars dels següents diaris de Madrid:
ABC: El COI desprecia el realismo y la solidez de Madrid 2020.
La Razón: Tongo olímpico
AS: Madrid tiene sentido; el Coi no lo tiene.
Marca: El Coi rechza la austeridad y opta por el derroche inversor.
Es torna al “Si ellos tiene Onu, nosotros tenemos dops!”, de la manifestació del 1946 a la Plaça d’Orient. O el més explicit: “Europa, hijos de puta!”, en resposta a les manifestacions a Europa pels darrers afusellats del franquisme.
Això d’incitar al poble a anar darrere la bandera, és u vell truc que els que realment manen, saben utilitzar molt bé. I avui la dreta no té més arguments que aquest.