MALGRAT TOT, L’ESPERANÇA

Diu André Malraux: “Els homes units a la vegada per l’esperança i l’acció tenen accés, com si ho estiguessin per l’amor, a àmbits als que no podrien accedir en solitari”[1]. Esperança, doncs, quan veig col·lectius que lluiten contra l’allau de mediocritat i estultícia que ens amenaça des del poder. I desesperança quan veig que elements que a priori haurien de tenir una actitud col·lectiva, es posen a córrer cridant “salvi’s qui pugui”, o es barallen barroerament als passadissos del Congrés.

Esperança de que el poble comença a moure’s de nou, després de les vacances d’anys de consumisme. Diu el mateix autor: “aquesta nit carregada d’una esperança tèrbola i sense límits, aquesta nit on cada home té quelcom a fer sobre la terra”. Sí, estem en una fosca nit, on els cínics han apagat les llums per evitar que veiem el robatori a escala planetària. Però hi ha gent, cada cop més, que estan agafant consciència de que tenen quelcom a fer. Han copsat, com Malraux, que “pensar en el que hauria de ser fet i no en el que es pot fer és idiota, és un verí sense remei”.
Perquè l’acció és imprescindible. La que sigui: tancant-se, cridant, lluint una samarreta, asseient-se en una portalada, escribint o simplement parlant del tema amb els amics. Estem en una situació de canvi estructural, on totes les armes les té l’enemic, aquell que ens vol fer retrocedir a l’Edat Mitjana. Salvant les distàncies (menys de les que sembla) seria encertada la frase del general Miaja, defensor de Madrid, en el II Congrés d’escriptors per la defensa de la cultura, celebrat a València el juliol de 1937: “No ens enganyem, aquesta guerra és del feixisme contra la democràcia. Es desenvolupa a Espanya per haver trobat aquí un terreny adobat.  El feixisme internacional ha trobat a casa nostra uns elements que, nascuts aquí, portats pel seu odi a la democràcia, han traït a la seva pàtria”. Ha canviat l’aspecte extern,  els mitjans (com he dit a ES LA GUERRA i GUERRA TOTAL I DEUTE, aquest és més eficaç que els canons), però la voluntat de subjugar els pobles és idèntica. El gran feixisme, amagat darrera la cara estulta d’uns mediocres –ELS ESBIRROS– que fan la feina bruta als seus amos, segueix intacte. Només en l’acció trobarem l’esperança de sortir-nos-en.
Sí, ja sé que, com va dir Max Aub: “Res fa tan mal com l’esperança quan l’esperança penja d’un fil”.  Però el saber que tenim raó, que lluitem per quelcom de just i en un moment decisiu, que trenem les esperances de milers i milers de persones angoixades, donarà una imbatible solidesa al fil de la lluita.