MAS I MESSI

Acabo de llegir la noticia a La Vanguardia: “Mas disposat a negociar data i pregunta amb Rajoy”. I de sobte, entro en la comparativa amb el món de l’esport, pràctica que fins ara trobava detestable. Per què?

Quan un equip ho basa tot en una figura; quan els mitjans que parlen de l’equip utilitzen només el nom d’aquesta (“Alemanya contra Messi”), facilita la feina a qui vol titulars per evitar llegir l’article. El messianisme és un senyal de populisme, de menyspreu del públic, a qui es dóna receptes irrefutables al considerar que el seu criteri no és fiable, si és que existeix. Més encara: l’apostar per un líder indiscutible condiciona la confecció de la resta de l’equip; les jugades que pugui fer, condicionen els moviments de tots els altres participants.

Deixo l’esport i vaig a la política. El dictat convergent, “masiànic”, teòricament inamovible de la data i el text de la consulta han condicionat molt el posicionament dels altres partits, fins i tot d’alguns tradicionalment aliats en altres temes, com poden ser Unió o el PP. Ha marcat també el capteniment d’altres com ERC (que se sent líder quan remata a gol un centre servit per la figura), ICV, la CUP o fins i tot el PSC (un dels objectius evidents era fer-lo seure a la banqueta).

I ara resulta que, bé, que potser no toca. S’asseurà amb algú que no ens ha d’enganyar amb el seu posat distant i distret; algú que disposa dels mitjans que aquí no es tenen: els diners que ens escatima, és clar, però també, posem per cas, traductors capaços de fer cartes en diferents idiomes als mandataris europeus, o les urnes, o el cens.

Calia convocar una consulta abans de tenir la llei de consultes? Potser s’havia volgut començar el partit abans de saber de quin esport es tractava? Era això el que mereixia el públic?

Escoltem Petrarca: “Solet architectus esse optimus propiorum operum demolitor”. L’arquitecte sol ésser qui millor sap destruir la seva pròpia obra. I campiona del món: Alemanya.