NEOLIBERALISME, UN MOVIMENT NEGATIU
A l’anterior article (DAVANT UN “MOVIMIENTO”) Indicava que els actuals atacs a la societat del benestar s’haurien de considerar com una acció realitzada per un veritable moviment social. Segueixo amb el tema.
Segons Mario Diani[1], els moviments socials son “processos diferenciats consistents en mecanismes mitjançant els quals actors compromesos en l’acció col·lectiva s’impliquen en relacions conflictives amb oponents clarament diferenciats; es vinculen amb denses xarxes informals i comparteixen una identitat col·lectiva diferenciada”. I afegeix: per promoure el canvi social, o per oposar-se a ell (el subratllat és meu). Un moviment social no és només una organització, ni una plataforma, encara que formin part de la seva dinàmica. I aquí sorgeix la pregunta: Podem considerar el neoliberalisme com un moviment social? Perquè si fos així, només un moviment cohesionat anti-neoliberal, fruït de la confluència de les forces avui disperses, comptaria amb alguna possibilitat d’èxit.
Segueix la coautora del llibre de la cita anterior, Donatella Della Porta[2]: “Podem identificar una dinàmica de moviment social quan episodis individuals d’acció col·lectiva es perceben com part d’una acció més durable i no tant com fets aïllats, i quan els individus implicats en aquests se senten vinculats per lligams de solidaritat i es perceben com integrants d’una comunió ideal al costat dels qui protagonitzen altres mobilitzacions anàlogues”. Em permeto esbocinar la cita per poder-ne extreure una estratègia per resistir i, per què no?, atacar.
“Actors compromesos en l’acció col·lectiva”: On podríem afegir “amb l’objectiu de transvasar riquesa des de l’àmbit públic a les butxaques d’uns pocs”, però seria massa reduccionista. Va molt més enllà del simple factor econòmic; intenta penetrar en el més pregon (escoles confessionals subvencionades, llei mordassa, domini dels mitjans de comunicació…) encara que és evident que un dels motors més potents és la cobdícia.
“Relacions conflictives amb oponents clarament diferenciats”: És patent que aquestes accions (atenció: conflictives!) troben una oposició en els qui veuen retallats els seus drets i els seus ingressos. Sí: clarament diferenciats, i afegiria que atomitzats. La combinació, per part de la dreta, d’avenços (negatius) legislatius globals amb accions repressives puntuals, més la por a la crisi que ha penetrat dins tota la societat, no només ha estat efectiva, sinó que ha fomentat la dispersió de l’esforç per oposar-se a ella.
“Vinculats en denses xarxes informals”: Sí, hi ha xarxes informals, i també formals, com la patronal, l’Església o els partits que recolzen el neoliberalisme. Aquestes xarxes han generat un brou de cultiu, on una part de la ciutadania se sent còmoda, refermada en els dogmes que els han estat transmesos. Hi ha una certa connexió entre el votant del PP (o CiU), el regidor que menysté els immigrants, l’empresari que empeny a l’atur a gent gran amb sou digne per substituir-la per precaris mal pagats, els tècnics del ministeri que han redactat les lleis que fan possible tot això.
“Comparteixen una identitat col·lectiva diferenciada”: la “gent d’ordre” es reconeixen entre ells. No vesteixen diferent[3], però en les seves converses hi ha mirades còmplices. Un dels elements clau és la simplicitat dels missatges, i el convenciment que el millor per a tothom és adherir-se cegament a ells.
“Per promoure (o oposar-se) al canvi social”. Hem utilitzat tant el concepte en positiu, en uns àmbits precisos (l’”esquerra”), que no ens adonem que un canvi també pot ser “a pitjor”. Canvi social és una variació en la situació de la societat, en la seva estructura, amb vocació de consolidar-se, que es pot realitzar en el sentit d’una llibertat més gran, d’un major recolzament mutu, o en el contrari.
Manel Castells[4], també identifica el canvi social amb un progrés en els drets civils i en l’ètica relacional. Diu: L’herència d’un moviment social ve constituïda pel canvi cultural que ha produït mitjançant l’acció… el llegat dels moviments socials en xarxa haurà estat d’albirar la possibilitat de tornar a aprendre a viure junts. En una democràcia real”. Potser sigui així, i el que diré ara només sigui un intent de justificar un discurs predefinit. Però no seria lícit capgirar la cita així?: L’herència del moviment social neoliberal ve constituïda pel canvi cultural (de dependència,de submissió i precarietat) que ha produït mitjançant la seva acció (coordinada, en favor d’uns quants, de control dels mitjans d’opinió, de les fonts de finançament, del poder legislatiu laboral, jurídic, policial, d’us brutal de la crisi…). El llegat dels moviments socials en xarxa haurà estat fer patent la possibilitat d’assolir una ciutadania més dòcil, atemorida, silenciosa i dependent, incapaç de capgirar la situació, gràcies a l’individualisme inoculat. En una democràcia predefinida”.
El reduccionisme de considerar el “canvi social” com quelcom que porta al que és “bo socialment parlant”, potser provingui dels estereotips creats sobre la imatge que presenta la dreta i les persones que la recolzen. A les caricatures de les proclames de l’esquerra s’ha d’afegir també l’esperpèntica imatge de molts membres del govern o del partit al poder, amb “floretes” dignes de la millor escena. Molta gent honesta, digna, forma part, sosté, a títol individual o agrupant-se, el moviment neoliberal. Moltes estructures en les que es recolza són legals, netes i democràticament assolides (fins on el joc democràtic actual es pugui considerar net). Aquesta ciutadania llegeix, comenta i difon només les idees que coincideixen amb el seu ideari. I es consideren “els bons”, els que encerten l’opció. Si a ells ja els va bé, i els qui han recolzat han assolit la pràctica totalitat del poder econòmic i polític, ¿com poden variar el rumb? Que es fotin els que no ho veuen així!
Podria dir-se que els sentiments, les emocions, són patrimoni dels que cerquen un canvi vers una democràcia més social? Al llibre de Manuel Castells[5], hi ha una referència al concepte de canvi social aportat per un dels especialistes més reconeguts: el neuròleg portugués Antonio R. Damasio[6]: “el canvi social suposa una acció, individual, col·lectiva o ambdues a l’hora, que en la seva base té un motiu emocional com tot comportament humà segons les recents recerques de la neurociència social”. Per tant, no és patrimoni exclusiu d’una tendència determinada. O si no, que li demanin a l’atent fidel que escolta una encesa homilia dominical[7]. No és rar que, malgrat faci vuit mesos que està en una llista d’espera de la Sanitat, torni a votar la dreta. L’emoció és molt poderosa i pot predominar per sobre d’altres raonaments o indignacions. I no cal dir el domini dels ressorts més íntims que tenen algunes institucions, no precisament d’esquerres.
Prego al lector que no s’indigni en veure en un mateix pla d’igualtat el “moviment neoliberal” amb els tradicionalment considerats “moviments socials”, relacionats amb la lluita per un món més just. Diu Lupicinio Íñiquez Cuesta que “el moviment antiglobalització (o antineoliberal) consitueix una de les efervescències contestatàries més interessants”. ¿Moviment contra moviment, o moviment contra situació? A la vista de la molt activa agressivitat en els fronts neoliberals, suggereixo quedar-nos amb el primer concepte.
[1]DELLA PORTA, Donatella y DIANI, Mario. Los movimientos sociales. Madrid. CIS-Editorial Complutense. 2011. Pág. 43
[2] DELLA PORTA, Donatella y DIANI, Mario. Op. Cit. Pág. 46
[3] O sí. ¿Algú recorda la boda de la filla de l’ínclit Aznar?
[4] CASTELLS, Manuel. Redes de indignación y esperanza. Madrid, Alianza Editorial, 2012. Pág. 231
[5] CASTELLS, Manuel. Op. Cit. Pág. 210
[6] DAMASIO, A. Y el cerebro creó al hombre. Barcelona, Destino. 2010
[7] No pretenc ser anticlerical. També podria haver utilitzat l’exemple de qui llegeix segons quins periòdics, o escolta alguns dels tertulians més freqüents a les televisions tant privades com publiques.
