NI ME’N VAIG…
Cap allà els anys 50 o 60, l’humorista Casto Sendra, “Cassen”, va sortir a l’escenari (crec que del Teatre Victòria) amb un biscuter, que al mig de l’escena es va calar. Ell, aleshores, va començar a mirar el motor, a donar voltes al voltant del cotxe… Passaren cinc minuts, deu, un quart… I quan el públic ja s’inquietava i començava a xiular, es va encarar amb ell i les hi va dir: “Les voy a ser franco: ni lo arreglo ni me marcho”. No cal dir que l’al·lusió al dictador li suposà una forta multa i uns mesos d’inhabilitació per actuar.
Els amics i beneficiats d’en Franco tingueren quaranta anys per saquejar el país. Els seus descendents porten més o menys el mateix temps, amb ressorts més sofisticats, sota el paraigua de la transició i el bipartidisme, dedicats a la mateixa activitat. Voldran arribar al segle d’espoli?
Queda clar que una de les mesures clàssiques per permetre tots aquests disbarats és posar davant de l’operació a un mediocre. Però quan fins i tot aquest reconeix els errors, n’hi haurà prou amb treure’l i posar-ne a un de similar? Pot el país permetre’s més degradació moral? Què faran amb nosaltres una vegada ens hagin fet retrocedir fins als nivells econòmics, laborals i morals dels anys cinquanta? Si no se’n van i no ho arreglen, que podem fer amb ells? N’hi ha prou en disculpar-se i plegar? N’hi haurà prou en canviar dos cromos de la mateixa col·lecció? N’hi haurà prou en que tornem a votar en unes eleccions dominades per la demagògia del bipartidisme i el desencís per la manca de regeneració democràtica? Caldrà ressuscitar la figura de l’exili?
