PACTE CONTRA EL TSUNAMI?

No sé si la historia es repeteix, o torna. A vegades costa de pair un succés, si ens falta el complement de “lo ja viscut” per altres generacions. És veritat que els context no són mai iguals, tampoc els protagonistes, però també ho és que el fet de que en situacions amb trets semblants, les respostes també són homologables a experiències anteriors.

Això ho dic per l’onada de neoliberalisme que ens inunda, amb uns trets que fan recordar els reiterats intents del capital per ensinistrar a la població, obtenint productors dòcils, ajustats a l’ordre i al dictat dels seus mitjans econòmics i de comunicació.  Potser no sigui correcte, però entenc que no tot és les retallades salarials (demano disculpa als afectats), i sí molt més les retallades socials, polítiques, mediambientals i l’obcecació per aplicar-les només als segments mig i baix de la societat. L’atur, el sou, són part del xantatge: els drets que s’han començat a amputar amb crueltat (laboral, sanitari, laïcisme, dependència, imparcialitat judicial, equitat informativa) quedaran gravats a foc en la societat espanyola durant, com a mínim, uns altres quaranta anys.

Poc importa quines siguin ara les forces que empenyen als polítics al poder a “domesticar” a la població. Al llarg del temps no són tan diferents i si aprofundim una mica, hi trobaríem infinitat de similituds. Citava en un article anterior a Paul Preston, que deia: “Al novembre de 1933, hi havia la probabilitat de que la victòria de les dretes a les eleccions s’utilitzés per revocar les reformes aconseguides fins al moment… Aquest canvi es produiria en el moment de major intensitat de la crisi de l’atur”. També la pressió dels poderosos (terratinents als anys 30, “mercats”, CEOE i banca el 2012, l’Església com sempre) era similar. Segueix l’autor: “Quan els terratinents començaren a ignorar totalment la legislació social i emprengueren represàlies per les incomoditats sofertes els dos anys anteriors, l’atur encara va augmentar més”. Hi ha alguna diferència amb el que avui està passant? Sí n’hi ha. Les dades de desembre de 1933 diuen que l’atur era del 12% (encara que agreujat  per l’absència d’una seguretat social com la d’avui), o sigui uns 700.000 aturats. Amb aquestes dades; algú dubte de que el xantatge, l’amenaça de tirar a les flames de l’atur als “dissidents”, són més forts avui que en els anys 30?

Malgrat això, al 1933 varen guanyar les dretes. El mateix va passar aquest any al nostre país i amenaça de repetir-se a Andalusia. Els  reus votaren a favor dels botxins, o dels seus esbirros. Als anys 30, amb prepotència governamental, com ara, es varen anar distanciant encara més les opcions polítiques. Fins que una victòria de l’esquerra, propiciada pels abusos de poder de la dreta, va radicalitzar les postures fins a fer-les irreconciliables i ens abocà a la guerra civil. Afortunadament, ara no és aquest el cas, per ara.

Potser ara estem a una situació més semblant a la que va precedir la proclamació de la II República. Descrèdit de la monarquia, domini absolut i prepotent de les dretes lligades al poder econòmic… Per això, i adaptant-ho als temps (les xarxes decisives), es podria pensar en un nou “pacte de Sant Sebastià”? No pretenc retrocedir en el temps, sinó simplement, com aleshores, l’agrupament de l’espectre més ampli possible de partits polítics, intel·lectuals i representants de tants i tants grups, sota un lema comú, que serveixi de fulcre a les aspiracions de cadascú amb la força que imprimeixi la sintonia entre tots. A Sant Sebastià, el 17 d’agost de 1930, es va arribar a un acord de punts mínims que foren:

Establiment de la República i procés Constitucional que l’estructuri.

Llibertat religiosa i política

Organització autonòmica de l’estat

 Tal com estan les coses, imaginem-nos quanta gent sintonitzaria amb una proposta similar, que en el fons es resumiria en tres temes que no és que estiguin pendents sinó en ràpida regressió, i que ja he comentat en un altre article:

Participació

Justicia

Constitució

 On s’ha de signar?