PATIR

Ho dic d’entrada: sóc partidari, en qualsevol circumstància, del dret a decidir. Decidir sobre la meva nació, sobre com es gestionen els béns públics, sobre la meva trajectòria vital, sobre el que sigui! I en el primer dels casos, posat en la disjuntiva de triar entre ser independent o continuar lligat a Espanya, reclamo el meu dret a decidir, tenint en compte que la decisió (no presa encara) dependrà de molts factors. I potser el més important, és el cost que pugui implicar en l’àmbit individual i col·lectiu.

Va dir el president màrtir: “Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”. Caldria no perdre de vista les tres etapes. La de lluitar, el que es diu a lluitar, encara no ha començat. S’està en una fase preliminar d’entusiasme col·lectiu, realment admirable, de festes i actes emotius, necessaris i legítims, encara que a vegades esbiaixats per declaracions polítiques mediocres o excessivament populistes i interessades. Però no són la lluita. Ni molt menys el patiment. La lluita implicaria risc de pèrdues, danys i fins i tot de derrota, i per ara això no es pren en consideració. Amb suport explícit del Govern, no hi ha risc de batusses, ni de multes o detencions. Ens divertim, adquirim un necessari esperit col·lectiu, però no lluitem.

Arran de la darrera manifestació de l’11 de setembre, que fou el detonant de l’esclat social (i l’ensulsiada política del president Mas), s’oferiren les estadístiques d’assistents sense cap de les habituals discrepàncies. Fos quina fos la xifra, va ser molt alta i base suficient de les posteriors accions empreses. Però no era una lluita, sinó una desfilada prèvia a aquesta. Malauradament, no s’ha difós tant la xifra, per exemple, dels que feren l’esforç de presentar la seva liquidació d’impostos a l’Agència Tributària Catalana en lloc de fer-ho a l’espanyola. Aquí hi havia un petit risc (percebut encara que no divulgat) de problemes administratius, retards o confusions que haguessin pogut implicar temps i potser diners. Es tractava ja d’una lluita, minsa però lluita. I em temo que això va fer que ben poques persones s’adherissin a la proposta, raó per la qual no se n’ha divulgat l’estadística.

L’altre dia, en un espectacle, vaig escoltar que algú comentava com n’eren d’incòmodes les cadires, dient: “són com les del Camp Nou. Quatre hores! El què s’ha de fer per la independència!”. Vaig callar perquè la intransigència és a flor de pell, però li hagués dit: “Per la independència s’ha de fer molt més que seure en una cadira incòmoda, molt més que cridar en un moment determinat d’un partit, molt més que prendre’s la molèstia d’anar un dia determinat a un lloc dictat”. Si es vol que tiri endavant l’autodeterminació i si malgrat la poca traça d’alguns dirigents, s’arriba a què la gent decideixi sobre la nació, s’haurà de lluitar i s’haurà de patir. I molt! No crec que ho facin els sapastres dirigents que estan empenyent la gent a l’enfrontament (mentre ells segueixen votant conjuntament amb el PP temes tan importants com la descafeïnada Llei de Transparència, o deixant al calaix dels malendreços una llei electoral pròpia i més justa), en el moment de major debilitat política i econòmica de la nostra nació, paral·lela a l’arrogant majoria absoluta de l’oponent. No la independència, sinó ni tan sols el dret a decidir sobre nosaltres mateixos ens serà donat de grat, ni per Espanya, ni per Europa, ni pel món. No n’hi ha prou en tenir raó ni batre rècords Guiness. Les batalles les vencen els qui tenen més canons i els soldats més sacrificats, i dels primers n’anem força escassos i no els podem pagar, i els segons encara no han tingut el seu bateig de foc.

Pensem en la famosa frase de Kennedy: “No pensis en el que el país pot fer per a tu; pensa en el que tu pots fer per al país”. Vèncer és la darrera etapa, primer cal lluitar i cal patir. Fins a on s’està disposat a arribar?