PIRÒMANS TELEVISIUS
Mira per on, el líder del partit que està fent mans i mànigues per “jibaritzar” el Memorial Democràtic, em porta a parlar una vegada més de la memòria històrica. Una seguidora seva, des de la vicepresidència de la Generalitat, va dir que s’havia de posar al mateix nivell les víctimes dels dos costats de la guerra civil. D’acord. Les víctimes potser sí, però que hi ha dels botxins i, sobretot, dels instigadors? Si varen morir fou perquè molt temps enrere hi havia hagut qui va sembrar l’odi, el maniqueisme i l’exclusió; qui va optar per la creació d’enemics com a eina per dibuixar la seva difosa personalitat. I d’aquests no se’n parla mai.
Deixem les víctimes que reposin. Fem el·lipsi dels botxins, la veritable raó per la que hi ha tanta dificultat en avançar en temes de memòria. Parlem per un moment dels instigadors. I també, perquè no, dels espònsors. Totes les guerres són un esclat d’una situació que es va covant durant els anys precedents. A vegades de forma àmplia: amb lleis injustes, repressions i exclusions, o sigui amb l’activitat dels executors. Però la clau del problema és que aquests han estat nodrits en el convenciment de que actuen per fidelitat a una ideologia, per persones quedesprés no apareixen, que després no són castigades, i ni tan sols són blasmades.
En els “memorials” es parla de les víctimes (de polítics coneguts a gent de condició humil); a vegades, es parla dels botxins (de Franco a Millán Astray; també de les patrulles incontrolades o dels falangistes embogits); però, per què no es parla dels qui, amb una pluja fina d’articles, actituds i declaracions, anaren penetrant en la ment dels que després es matarien amb crueltat? La meva teoria és que si no se’n parla és perquè aquesta pràctica encara està vigent, malgrat que, per sort, de moment no arriben a generar la violència suficient per induir a agafar les armes. Si tinc temps, m’agradarà seguir el fil de la continuïtat entre les declaracions del cardenal Gomà (el de la cruzada), fins a Rouco Varela; les de Gil Robles o els prohoms de la Lliga, fins a les de Duran Lleida o Intereconomia. Hi ha hagut sempre aquests grups d’influència, a vegades han fet mal i a vegades han resultat ridículs. Però sempre han significat un mal ús del seu lloc preponderant, des d’on són escoltats sovint sense el necessari esperit crític. Parlant ex-càtedra.
No m’aturo en els espònsors encara que donaria per molt. El fet és que també hi ha un fil conductor, potser encara més clar que l’ideològic i més, molt més, amagat als ulls de l’opinió pública. Però això és tema d’un altre article. Si abans hi havia els March i els Cambó, dels que fàcilment en seguiríem el rastre, ara, amb uns quants Millets ben col·locats, no és el diner privat sinó el públic el que sosté la demagògia.
Tornant als instigadors, el que sí s’hauria d’aturar és el ressò que es dóna a aquests bocamolls intencionats. Hi ha molta gent, possiblement la majoria, per la qual el tema polític, de llibertats individuals i socials, de democràcia, és només un petit racó en la seva atzarosa i escanyada vida. Només hi ha lloc per atendre una o dues sentències. I les que més ressò tenen són les d’aquests demagogs que sembren tempestats, escampades i multiplicades pels mitjans de comunicació. I per tant, són les que tenen més probabilitats de quedar en el conscient i el subconscient de la gran majoria. És això el que busquen, arreplegant així el vot de la demagògia. No hi fa res que sigui també el brou on s’estigui coent l’exclusió, la divisió, la rancúnia i, ben amanit, un feixisme modernitzat. No dic que alguns d’ells (en Duran, per exemple) propaguin el feixisme, però sí que les seves declaracions li fan a aquest un bon servei a llarg termini. Potser el primer pas seria no fer-los-hi cas.
D’aquí uns anys, la memòria història potser consistirà en recordar els focs que atiaren aquesta gent, tot analitzant-ne els efectes incontrolables que provocaren.
