PLUJA FINA

PLUJA FINA

18 de juliol. Data nefasta vista des d’una perspectiva que intenten presentar com allunyada. I ho està. Però no tant com sembla.

Articles arreu, però molts desenfocats per ignorància o per militància. Primer error: quan es parla de la República, es presenta la imatge del 36. No! La República és la que va sortir de les urnes el 31, de la que el rei es va escapar i que, en pocs mesos, endegà una nova constitució amb avenços importants en educació, justícia, treball i tants altes temes que estaven anquilosats per segles d’antic règim, de feudalisme i de explotació.

Ja des del primer moment, es procedí per part de la dreta a una pluja fina de descrèdit i boicot, que mica en mica es va anar convertint en riuada. Quan el 33 tornen al poder, gràcies a la divisió de l’esquerra, intenten esborrar tan de pressa com poden els avenços aconseguits. No duren per l’afany d’especulació i de clientelisme que els porta a dividir-se; però molta de la feina d’enderroc ja estava feta. Són els anys (31 a 35) del parlamentarisme. Però ja deia Gil Robles: “Hay que ir al Estado nuevo y para ello se imponen deberes y sacrificios. ¡Qué importa si nos cuesta hasta derramar sangre!… Necesitamos el poder íntegro y eso es lo que pedimos… Para realizar este ideal no vamos a detenernos en formas arcaicas. La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento, el Parlamento se somete o le hacemos desaparecer” (15.10.1933). Després, en perdre davant el Front Popular ( i ja abans, per si això succeïa), s’anaren preparant per conquerir aquest “poder íntegro” per les armes.

Afortunadament, les circumstàncies són unes altres. Però l’actitud dels poders fàctics potser no ha canviat tan com això. Perquè no oblidem que, per exemple, la nostra “intocable” Constitució es va fer en uns moments on sí era possible la presa a la bruta del “poder íntegro”, i encara dura. Però reminiscències a part, el que ara sí hi ha és la tàctica de la pluja fina, d’aquí el títol.

Pluja fina en l’educació, especialment en centres confessionals que, tot i ser en part pagats amb diners públics, inoculen les idees retrògrades de l’Església. Pluja fina de nombrosos mitjans de comunicació, amb un únic missatge d’hedonisme i frivolitat, posant de relleu personatges i plantejaments que emmascaren els veritables problemes socials d’avui. També pluja fina de missatges polítics que o bé porten a la confrontació o bé a la desafecció, com per exemple quan un, ensenyant una mica la poteta de la xenofòbia, es respost per altres dient, “home, t’has passat; encara que sí, que una mica més de…; saps què, et recolzo, però mira-t’hi una mica, eh?”. Pluja fina que mica en mica es va engreixant, emportant-se la feble consciència crítica de gran part de la població i deixant créixer només els brots d’individualisme i seguidisme cec; de pessimisme i desafecció que tan favorables són a la dreta més carca que és la que ara està venint.

Afortunadament, cada cop són més els que obren el paraigües de la indignació. No es mullaran. Però cal fer un pas més. Cal crear un ventet fresc de diferent orientació que escombri les pluges i els núvols de pessimisme. Un ventet que mica en mica vagi omplint la gent d’esperit crític, de consciència social, de voluntat de millora, de refús de les injustícies que impunement s’estan cometent. Un vent que eviti que la pluja fina s’engreixi i esdevingui una riuada imparable. Un vent que si cal, esdevingui huracà.