QUI COLLONS ÉS BRUSSEL·LES?
Amb el seu somriure sardònic i mefistofèlic, el govern ens anuncia noves retallades, començant per la Dependència, ja a nivells mínims. Després, manifesten (i els mitjans favorables o escampen) que aquesta és la única via cap el creixement (s’entén el de bancs i grans empreses): retallar el subsidi d’uns pocs centenars d’euros a paraplègics, afectats per l’Alzheimer o nonagenaris sense família. Ah! i afegeixen: “és el dictat de Brussel·les”.
La primera reacció és d’astorament davant tanta ineficiència i tanta maldat. Qui ha tingut l’ocurrència d’anar a cercar diner on no n’hi ha! Quines entranyes tenen els que preparen una legislació d’aquesta mena! A qui s’ho ha empescat se l’hauria de trencar la cara, ja que d’ànima ha demostrat que no en té. “Ah! és el dictat de Brussel·les”.
Fins on jo sé, Brusel·les és una ciutat, capital de Bèlgica. Una ciutat dicta aquest tipus de lleis? No, home, no, és la Unió Europea, amb seu a Brusel·les. Bé, però, la UE té alguna cara per poder-la trencar? On viu per poder-li fer escratx? No hi ha resposta. Potser n’hi hauria si parléssim de Merkel. Però el problema no és Merkel ni la UE. Ells dicten límits, mínim, terminis de compliment, amb la finalitat de salvaguardar els seus bancs, en especial els alemanys. No puc creure que Merkel, ni la UE, ni Brusel·les entrin en el detall de la paraplègia o l’Alzheimer. Qui ho pensa, aleshores? De quina ment ha sorgit tanta mesquinesa? Dels esbirros als que se’ls escapa el famós “que es fotin”; arrogants mitjamerda que saben que amb sort (¡!) podran trobar les seves icones: el Botin o el Sáez dels 88 milions, al mateix restaurant, a la llotja de l’òpera o a la missa pontifical del seu gurú, en Rouco. Llocs on mai, mai, correran el risc de contaminar-se amb la companyia d’éssers que han fracassat a la vida, de veure’s obligats a contemplar l’efecte de les seves “inevitables” lleis.
El procés és complicat i el resultat nefast. Un grup de financers (alguns hereters dels que crearen les crisis dels 30 i la guerra mundial que hi va seguir) pressionen a un polític europeu (no elegit democràticament) per tal de cobrar els crèdits especulatius que han donat; el polític acudeix a un col·lectiu de xupa-tintes amb master a les millors escoles neolliberals, que dictamina les quantitats a reclamar; el polític europeu en qüestió (mai qüestionat), contacta amb el seu corresponent col·lega al país (aquest sí, elegit democràticament, però amb el crèdit vençut pels seus reiterats incompliments), el qual també disposa d’una cohort de passants neoliberals que són els que suggereixen on s’ha d’anar a escurar el darrer euro dels desafortunats, protegint alhora numantinament els grans capitalistes (els seus futurs patrons) o l’Església (sovint propietària dels centres on han rebut doctrina). I el polític, amb sang freda i l’ànima en guaret, signa. Ni Brussel·les, ni “els mercats”, ni les herències rebudes. Són ells els que signen.
Sí, fins que no els fem fora, el “que es fotin” seguirà vigent.
I com es possible que vaguin treure el resultat que van treure? com es possible que els vots de es persones no haguessin pogut valorar que la dreta-dreta mai ha tingut altres entranyes que les dels diners? i no ens tornaran a enganyar una altra vegada? que hauriem de fer per evitar-ho?
Dius: “ni la UE, ni Brusel·les entrin en el detall de la paraplègia o l’Alzheimer”. Jo crec que sí ho dicten. Indirectament, però ho dicten. Quan demanen que es redueixi el dèficit un 60% en dos anys (perquè no pot ser en 10 o 15 anys?), ho estan dictant. Perquè a ells, el que els amoïna és cobrar el més aviat possible. I aquí, això és l’excusa per acabar amb l’estat del benestar (contra més atur millor, la mà d’obra serà més barata), i aprofitant l’avinentesa, els esbirros del poder dicten aquestes mesures inhumanes. Collons!, quin panorama. I ara surten els salvadors de la pàtria (el d’allà i els d’aquí), per acabar-ho d’adobar.
De fet, tothom es queixa i rondina però no sento cap proposta de canvi de model. Els poderosos ho són cada cop més i la resta més pobres i resignats. La història sempre es repeteix, tornem cap a una feudalització galopant, tot i que, si més no a les nostres latituds -que no som el rovell de l’ou- “la majoria de la població” sabem llegir i escriure i les dones podem decidir en bona part. Tenim molta feina per fer!
i com molt bé escrius, quan ja no quedi cap euro per escurar qui es fotarà?
Amic meu, tens tota la raó, però l’escenografia encara em sembla més radicalment perversa. Brussel·les és una ficció. No existeix una carta Magna, ni cap poble, base de l’invent anomenat democràcia, ha votat a cap d’aquests galiferdeus. Europa també és una ficció.
La força dels mites és impressionant. Una Espanya fantasmagòrica, buida, sense poder ni oposició, encara intenta acollonir als catalans. Si ara no ho fem, no ho farem mai. Ara és la ocasió.
Salutacuions cordials
Raimon Cuxart