QUINA INDEPENDÈNCIA?
A Catalunya, el proper 11S hi haurà el sentiment generalitzat que si fóssim independents, aniríem millor. Fins aquí, res a dir. Si ho girem al revés, tampoc. El que estem vivint, és molt pitjor que qualsevol de les expectatives: No podem anar pitjor en l’aspecte social, en el polític i també en el de gestió de la crisi. Posaré un exemple, però ja vull avançar que és un sarcasme, una burla, que els qui estan degradant el nivell moral i social del nostre poble; els qui estan entossudits en protegir les rendes altes mentre s’acarnissen arrogantment en els menys afavorits; els qui s’humilien fins al ridícul a Madrid per aconseguir fons que eixuguin deutes financers i no millorin l’estat precari de la societat, que aquests es vulguin postular com a protagonistes d’un pas a millor és una befa. Potser podrem fer-lo aquest pas, potser, però no amb els qui tan malament ens estan gestionant. No, no hi caben en una manifestació sincera en les seves reivindicacions.
I ara la història verídica: Visita d’un conseller a un centre de serveis imprescindibles. No dono més detalls, però és així. La setmana abans es pinten totes les instal·lacions i es rep la inspecció del servei de seguretat, despeses prescindibles. El dia de la visita, presència prèvia de nou dels de seguretat i després dels de protocol. Més despeses prescindibles. Darrere, el conseller amb el seguici versallesc habitual.
La visita ha estat satisfactòria, plena de reverències, somriures còmplices i copets a l’espatlla. Aparentment, tot funciona, malgrat que s’ha reduït el personal dràsticament. El conseller, queda convençut que ha fet bé retallant i marxa cofoi, amb un somriure d’autosatisfacció, mentre el personal que encara queda, amb sou reduït, prem les dents.
Recordo que durant el servei militar, un cop a l’any venia el capità general. Dies abans s’omplia la piscina –el que significava no poder dutxar-se durant una setmana-, i també es clavaven –no plantaven, clavaven – uns arbres frondosos que es treien l’endemà de la visita. El general marxava cofoi com el conseller: els seus soldats formats sota l’agradable ombra dels arbres de fireta, farien després natació, mantenint així l’esperit militar. Però ells, també premien les dents.
No, no vull que em manin personatges bluf, amb por de morir vestits –algú s’ha preguntat mai si cal tanta seguretat per a personatges de mig pel? – rodejats de guardaespatlles i protocols que atien l’encens. No vull caps d’ala que ordenen una escenografia que encaixi amb la seva desastrosa gestió, per enganyar-se a ells mateixos. No me’ls voldria trobar a la manifestació. I com han dit que hi anirien, el que no hi anirà sóc jo. No és la Catalunya que vull.
Si l’assablea de catalunya que ha convocat la mani està manipulada pels partits, no paga la pena anar-hi, però si no és així la meva opinió és que s’hauria d’anar.
La resposta de la gent, ens agradi o no hauria de ser sobirana. l’actor que feia de president nordamericà en una molt famosa serie de TV es preguntava: I tota aquesta gent que veu la tv escombraria vota??
Doncs sí que vota, ens agradi o no
Pere
Pere, Mira l’article d’avui. NO dic que estigui manipulada, però no veig un joc net. S’amaguen les dificultats, es fa una campanya mediàtica en els mitjans controlats pel Govern, una ANC desconeguda en la seva estructura i el seu finançament… Massa dubtes per a mi.
-Doncs jo sí que aniré — li dic a un amic que dubta — A més, em posaré immediatament al darrera del nostre Gran Capità, l’Artur Mas.
-Ell no hi va — em diu mirant-me sorprès de que jo no estigués assabentat.
-No m’ho puc creure. I perquè no hi va?
-Diu que per responsabilitat. Que el seu càrrec no li ho permet.
-A veure si m’ho aclareixes Jaume, perquè ja m’estic emprenyant. La responsabilitat del President de la Generalitat no és amb el seu poble? De què collons m’estàs parlant?
-Bé, es veu que els amics de Madrit l’han amenaçat amb no donar-li la bestreta. Per altra banda, el poble l’únic que ha de fer es obeir i aguantar estoicament les garrotades de les retallades.
-La mare que …
Bon diàleg. El que ara Duran (i Ortega) diguin que hi van, canviant el lema (ja no és independentista?) i el fet de que els organitzadors no diguin res, em fa pensar que tot és una maniobra, CiU manipulant el legítim entusiasme popular, i el legítim dret a escollir o no la independència.
Penso que control·lar entorns petits és més fàcil que managar els grans. M’agradaria ser capaç de gestionar els nostres diners. No crec en aquesta Espanya, ni crec que Catalunya tingui capacitat d’influència, a més, crec que està maltractada. Doncs quin camí ens queda?
Tots hem tingut que, no sols trovar-nos, sinó tractar amb gent que no ens agrada, i d’avegades ha sigut bo.
Toni: Em permetràs un comentari al teu segón paràgraf. Ahir, un familiar molt proper -pots imaginar-te qui és- que treballa com a pedagoga en un centre de disminuits -síndrome Dow, autistes i altres derivats- va venir a casa a dinar. Reflectia una cara que arrossegava per terra. A la meva insitència de que li passava, la seva resposta va ser que la directora havia tingut una reunió a la conselleria amb el resultat de que els obligaven -als docents- a treballar 30 minuts més cada dia, sense cap compensació i que de la “paga” de Nadal se n’oblidesin. Tot aixó amb el somriure sarcàstic d’un conseller que els demanava “comprensió· per la situació econòmica actual, com si els docents en tinguessin la culpa. Jo tampoc vull aquesta Catalunya, però aniré a la mani del dia 11. Tal vegada sóc una mica romàntic o un babau, però… si ho provessim d’una vegada això que en diuen “independència”? Voldria pensar que pitjor no ens aniria,
Gonçal.
Gràcies pel comentari. Tens raó. Però ningú parla de QUINA CATALUNYA sortiria d’aquest moviment. I em fa por que, amb els ressorts que dominen, ells seguirien dalt de tot, No, no me’ls vull trobar al costat. Em faria mal al cor.