Xerrada de Lydie Salvayre amb Marta Marín-Domine (5.2.2020)

Resum que ens ofereix la IRIS SCHNEIDER.

Introducció:
L’entrevistadora Marta comença la xerrada citant les paraules de George Steiner, que ha mort el passat 3 de febrer, i que diuen “el llenguatge ha mort”, inspirat per l’ús del llenguatge que es va fer durant els totalitarismes i feixismes, sobretot pel règim Nazi. Així doncs, George Steiner
evoca el silenci. L’entrevistadora dóna gràcies a la Lydie per no haver triat el silenci.
A continuació, es fa breu repàs de la vida de la Lydie: neix prop de Toulouse als anys 40. És de família de refugiats republicans espanyols. Ella ha combinat la psiquiatria amb la escriptura i ha escrit vora una vintena de novel·les. “Pas pleurer” (“No plorar”), va guanyar el premi Goncourt l’any 2014.
Pel que fa a l’entrevistadora, ella mateixa també és escriptora, i viu entre Espanya i Canada, on és professora a Universitat de Toronto. Ha escrit llibre “Fugir era el més bell que teníem”, en aquest cas, diàleg entre filla i pare. Va ser finalista de Premi Llibreter 2019.
Objectiu de la xerrada és com es pot transmetre el passat a partir de la literatura.

Breu resum del llibre: tal i com s’explica en la pàgina web del cicle Referencies 
“En “Pas pleurer”, es combinen les observacions de l’escriptor francès Georges Bernanos sobre la repressió feixista i la veu optimista de la Montse, alter ego de la mare de l’autora, qui explica de primera mà la vivència de la Guerra Civil condicionada per l’exili a França.
A través d’aquests punts de vista, es van desencadenant preguntes que fan manifestes les marques del passat en el present i la importància de les veus que n’han quedat al marge. Una d’aquestes marques es mostra en la veu narrativa que travessa el text i que dóna compte material de la divisió que l’exili incardina en la llengua de qui el viu. La memòria es narra en una llengua singular, “mixta, carregada de confusions i d’incorreccions” com és, en aquest cas, el franyol, en què s’expressava la comunitat republicana que va creuar els Pirineus.”

Cos de l’entrevista:
El llibre de la Lydie “Pas pleurer” és un llibre sobre la revolució. Vol ser una construccióreconstrucció de la història des d’un angle anarquista (la seva mare era anarquista). Ens preguntem perquè hem dedicat tan poc a la vessant anarquista del bàndol republicà abans i durant Guerra Civil. El record que en té la mare és joiós.
Forma de “Pas pleurer”: és híbrid autoficció + la veu de la narradora. Escrit amb cites curtes.

Com se li va ocórrer la idea d’escriure “Pas pleurer”?:

Lydie pensava que ja ho havia llegit i escoltat tot sobre l’exili republicà i la Guerra Civil, fins que el 2013 va llegir la novel·la “Els grans cementiris sota la lluna”, de Georges Bernanos. Aquest autor era franquista, fins que a “Cementiris sota la lluna”, escrit al 1938, denuncia matances feixistes produïdes a illa de Mallorca durant Guerra Civil. Va començar a veure els horrors provocats per aquests i es va convertir en una veu contra el franquisme.

Lydie explica que és un dels llibres més foscos que ha llegit i li va sobtar perquè ella recordava relats “plens de llum” de mà de la seva mare, que havia estat habitant a Barcelona. En aquell mateix moment, a la Lydie li comencen a sortir les primeres frases del que hauria de ser la novel·la “Pas pleurer”. Diu que li van anar sortint amb molta facilitat, com si sempre hagués estat allà la necessitat d’escriure una novel·la així. El seu objectiu és contraposar “la nit i el dia”, és a dir, el pensament fosc que encarna Georges Bernanos i la veu “meravellada” de la seva mare. La narradora del llibre vol saber la veritat i escolta la mare.

En aquest moment de l’entrevista, la Marta fa un apunt dient que la majoria de relats sobre memòria Guerra Civil solen ser lineals, mentre que “Pas pleurer”, no. La Lydie, mentre escrivia, s’adonava que la guerra no era un esdeveniment llunyà, sense soroll en el present, sinó que tot el que escrivia sobre la retirada, els nacionalismes, era avui també.

Durant l’entrevista es fa molt d’esment en com s’aborda la Guerra Civil a un costat i altre de la frontera Espanya-França. Els francesos, aborden diferent el fet de ser “fills de…”? Lydie diu que potser són capaços de tenir una mirada més exterior. Explica que en una de les entrevistes per ràdio que li van fer li van preguntar quina cançó volia de fons i ella va dir “Volver”. Quan efectivament la van fer sonar, a ella li va tocar molt emocionalment i poc a poc va poder anar entreveient que de manera soterrada tota aquesta història familiar li afectava molt, li tocava de ple i que si el llibre va sorgir tan ràpid és perquè ja hi havia una llavor dins seu des de feia molt. Com a infant i adolescent, va intentar mantenir-se al marge de tota aquesta realitat. Volia ser normal, amb pares normals no exiliats. Tenia vergonya. I també tenia vergonya del “franyol” aquest llenguatge inventat pels exiliats. A mesura que s’ha fet gran ha pogut reconciliar-se amb aquesta llengua i arribar a considerar-la com poesia. Dóna vida a errors i accents. Lydie fa referència a Nietzsche que diu que el moment de més llibertat és quan comencem a aprendre una nova llengua, quan podem fer errors. Lydie opina que la única pàtria d’un migrant és la llengua. Com a immigrant tens la obligació d’aprendre francès, però sense oblidar l’espanyol. Per tant, el franyol, no només refresca el francès, sinó que l’obre. Diu que la seva mare era com una escriptora, ja que formava una llengua pròpia. Lydie pensa que aquesta manera de veure la llengua és el futur, una llengua creada a partir de l’aquí i de l’allà… En publicar “Pas pleurer” usant aquest franyol, els puristes francesos se li van posar en contra, ja que no ho entenien.

Explicació del títol “Pas pleurer”: La Lydie, abans d’escriure aquesta novel·la, es prohibia escriure sobre la retirada, ja que li feia por ser patètica. Segons ella, odia l’escriptura que especula sobre la desgràcia i la tristesa, “s’hi nega!”. No vol laments ni plors. És la imposició del no plorar. També pot voler dir “no t’inquietis”. L’entrevistadora fa un apunt dient que el llibre s’ha traduït a l’anglès sota el títol de “Cry Mother Spain” (en fi… sense comentaris.. sembla que les traductores o traductors no han entès res… Lydie estava molt indignada!).
La lluita entre anarquistes i comunistes: l’angle que més ha predominat en la història ha estat el comunista. L’entrevistadora llegeix petit fragment del llibre en el que es fa referència al parèntesi llibertari que es va viure a Barcelona, i que fou poc reconegut, ocultat tant per comunistes, intel·lectuals francesos, Azaña, Franco… Per tant, el silenci, no només es limita a les forces franquistes. El lema dels llibertaris espanyols era “he d’aconseguir l’impossible”. Somiaven amb món sense diners, i el comunisme no en volia saber res dels somiadors. La guerra d’Espanya permeté viure un temps en aquesta utopia de la revolució llibertaria que arribaria. De fet, Albert Camus escriu que la guerra d’Espanya fou la seva professora. Orwell, en el seu “Homenatge a Catalunya”, també escriu sobre les diferències dins bàndol republicà entre anarquistes i comunistes i la il·lusió i desencant posterior, que farà que ell acabi marxant, igual que molts Brigadistes Internacionals, veient que hi ha una impossibilitat a l’hora de fer un front comú real. Però Lydie afegeix que el feu que finalment guanyessin les tropes franquistes no és només pels problemes dins bàndol republicà, sinó per la gran desigualtat de forces entre el front nacional i el front popular. Diu que França no es va mullar per a res, que no envià cap ajuda al front popular, tot i que era una França socialista. L’únic que envia ajuda és Stalin.

Lydie reflexiona “de què serveixen els llibres si no ens donen un cop al cap?”. Els llibres són força i vida. I la literatura és viva.

L’entrevistadora Marta comenta la manca de fotografies franquistes sobre l’horror franquista, mentre que les fotografies del bàndol republicà van circular per tot el món, ja que volien servir com a propaganda. Això provoca que la premsa internacional publiqui sobretot imatges d’esglésies ocupades com a magatzems. Imaginari de la guerra comença a ser més visible a partir de Guerra Civil Espanyola, però el problema és que hi ha buit de documentació de l’horror franquista. Que la majoria d’imatges que circulen siguin de com anarquistes i comunistes cremen esglésies i maten monges i frares fa que s’instauri, a nivell internacional, més simpatia per bàndol franquista.

Abans de “Pas pleurer”, Lydie va escriure “La companyia dels espectres”. També és una construcció a partir de veus i en aquest cas la mare és psicòtica. L’entrevistadora pregunta a Lydie com ha desenvolupat aquest ventall de mares, de la psicòtica en “la companyia dels espectres” a la més amable en “Pas pleurer”. Lydie explica que en “la companyia dels espectres” la veu de la mare es va construir a partir de les visites que ella mateixa havia tingut amb filles de mares boges, en la seva consulta de psiquiatria. Les filles tenien cura de les mares. En “companyia dels espectres”, Lydie encara no podia deixar caure la màscara, necessitava refugiar-se encara amb la ficció. No podia parlar de la seva pròpia mare, havia de posar distància. A mesura que s’ha anat fent més gran ha tingut menys necessitat de la ficció (que ella defineix com “boniques mentides”).

L’entrevistadora li pregunta: La narradora de “Pas pleurer”, com està afectada per l’exili?
Lydie tarda a contestar i finalment diu que no és indiferent, se sent sensible davant els fets. La seva mare ho ha oblidat tot menys aquella “finestra feliç”. Aquesta memòria feliç present dins d’una guerra sembla gairebé paradoxal. La dona jove molt feliç durant revolució llibertària de Barcelona. Si es miren fotos de llavors es veu joia i esperança en rostres de la gent del carrer, s’abracen, es tracten de “tu”, hi ha germanor, és com una alegria tràgica. Riures tontos pels carrers. Hi ha una imatge en la que, davant d’un banc, uns joves cremen bitllets en un foc, rient, i ningú que passa pel costat posa cara rara. La Barcelona llibertària del ’36 era un món al revés. No era mercantil, vivia en la promesa de quelcom diferent i millor. Afegeix que la transició d’aquesta idea de la revolució a la Guerra cruenta com a tal fou molt curta.

Entrevistadora li pregunta “Què pot donar la literatura a la transmissió de la memòria?”.
L’únic que respon Lydie és: “moltes coses”.

Torn de preguntes:
Cita a Simone Weil, jueva, que participà en Brigades Internacionals a la Guerra Civil Espanyola. Fins que un dia, dos joves milicians xulegen davant d’ella d’haver matat un frare. Diu que aquest va ser el seu límit i que fos quina fos la grandesa final, els mitjans no ho justificaven.
Deixa de lluitar i es converteix al cristianisme ja que pensa que és la única manera de consolar les desgràcies.
L’entrevistadora també diu que per ella escriure el llibre va ser un deute de filla-pare.
L’escriptora podia sostenir el pare vençut. Per a filla és impactant veure com els teus familiars són derrotats, humiliats… Escriptura recurs útil. Memòria sempre porta transformació.
Lydie diu que l’exili és una oportunitat per al pensament. Un del públic li pregunta sobre frase del seu llibre “Pas pleurer” que diu algo així com “el mundo ha girado entorno al patriarcado, es hora que gire entorno al feminismo”. Lydie ha vist molt de prop l’autoritarisme dels homes espanyols. El seu pare, el seu oncle tenien un masclisme que feia por. Ella creu que les coses estan canviant i que tots tenim una part femenina i masculina que ja és hora que comencem a veure.