L’OU I LA GALLINA

Em pregunto d’on ve l’optimisme del President del Govern, i els seus brots verds. O menteix, no seria la primera vegada, o reflecteix la satisfacció per l’evolució del negoci dels seus espònsors:  bancs,infraestructures i energètiques. Està content perquè s’està guanyant el seu futur com a consultor?

La població està astorada davant l’ensulsiada d’un sistema, d’una manera de fer que no sols no té un programa de futur, sinó que ni tan sols el present sap gestionar. I cada cop creix més el convenciment de què cal un canvi ampli i radical. Un nou paradigma de convivència, i per tant un canvi de l’estructura i les relacions de l’edifici democràtic. L’exemple d’Itàlia n’és només la darrera baula.

Cal una reforma a fons del que hi ha ara? O bé res del que tenim serveix i ens cal una base completament nova? Pensem en la Constitució, per exemple: anem capítol per capítol, negociant la correcció dels punts i les comes, dels adjectius i els adverbis existents?; o obrim un procés constitucional que, amb sang nova, en redacti una adient pel tan difícil segle XXI que se’ns presenta. En els dos casos, el poble s’hauria d’expressar al respecte. Ah! em tocat os! D’aquí plora la criatura.

En efecte, fins ara, la consulta al poble s’ha fet cada quatre anys; amb una campanya propagandística digna del millor detergent, i amb incompliments reiterats i barroers del que el poble ha votat basant-se en uns programes que ningú ha llegit. Es això suficient? És almenys el sistema electoral prou ajustat com per reflectir la voluntat popular, independentment que després se la desvirtuï i se la falsegi? És evident que no.

I aquí ve la incògnita: qui ha de reformar a qui? Els polítics que han sorgit d’unes eleccions poc representatives, els mateixos que han traït la fe que els seus votants van posar en els seus programes? Poden ser ells els que canviïn les regles del joc? Seran creïbles les seves propostes de renovació?

Però clar, si no són ells, qui i com? Qui?: una nova generació de polítics habituats a una altra forma més participativa de treballar, i sense la feixuga càrrega d’anys de pactes subterranis i incompliments electorals. El com, amb més democràcia interna dels partits, més contacte amb la ciutadania, i una nova llei electoral que els facilités el pas. Ah! però estem en el mateix atzucac. Que la llei electoral està obsoleta ho diu tothom, fins els mateixos que se n’aprofiten. Però quan ve l’hora de canviar-la es creen comissions, els tracta en el Parlament, se n’omplen la boca, però no fan res. La fita no és una millor democràcia, la fita és conservar el poder, o la percepció, si s’està a l’oposició, de que, amb el joc de sempre, tard o d’hora s’assolirà.

Per tant, només amb l’accés a aquests aparells de la gent nova esmentada es podrà, potser, assolir la voluntat real i no cínica de canviar la llei electoral, amb ella el paradigma democràtic, i així assegurar per unes quantes dècades que aquest serà el que regirà les relacions socials i polítiques del país.

Davant aquests dilemes, m’he proposat endegar una sèrie d’articles sobre la necessària reforma del sistema electoral, com a base d’una regeneració democràtica, que seran complementats amb enquestes, i esquemes explicatius. Ja des d’ara sou convidats a participar-hi deixant comentaris a aquest article i, sobretot, participant en l’enquesta.