LA COMPANYA – conte

Obrí el manual. Era la primera creació i volia fer-ho curosament. Malgrat ser Omniscient el seguir les instruccions no estaria de més. Fins i tot pensà esperar que aquells querubins acabessin l’Atlas d’Anatomia que els hi havia encarregat, però estava freturós per acabar l’obra i tirà al dret.

 L’home, dormint relaxadament sota unes palmeres lluents, quasi con de plàstic, com ell acabades de fer, semblava tan feble, tan poqueta cosa al costat de les grans gestes, els grans animalots que portava creats que li féu fins i tot una mica de llàstima (car Ell era també Infinitament Misericordiós).

De feble sempre en seria. Estava previst, era una part important del joc. Sabia que si, a més d’orgullós, l’hagués fet poderós, la creació no hagués durat dos dies. Però a més se’l veia tan sol el pobrissó….  Ell sabia que les poques coses bones que podia esperar d’aquell ésser rosadet, de color de fang acabat de coure, les hauria de fer en companyia. Per això havia decidit crear la dona.

 Però el manual deia: “Un cop adormit, se li pren una part petita del cos i se li dóna una forma semblant i a l’hora complementària…”. Els circumloquis s’entenien per la innocència radical d’aquells temps. No era un problema entendre que es volia dir per “complementari”. Estava decidit a fer-ho malgrat saber l’allau de problemes que aquella “complementarietat” portaria. Però dubtava sobre quina petita part del cos empraria.

 Aquell petit apèndix entre cames, en aquell moment tan inútil, semblava l’adient. Però pensà que sense ell la “complementarietat” es faria difícil, i a més, d’un tros tan tou i flàccid difícilment podria bastir una dona ferma i sòlida que el recolzés en els moments feixucs.

 D’altres membres més consistents, com braços o cames, només n’hi havia dos i pendren un li semblava excessiu.

 Finalment se li acudí la idea d’emprar una costella. Era sòlida i ensems flexible i n’hi havia les suficients perquè quasi no es notés. Primer temptà una de flotant, aparentment inútil, però li semblà massa curta, incissiva, sense la suficient carn com per donar un mínim de gust, un mínim de forma. Sabia que l’ésser complementari sortiria forçosament una mica més petit, però volia donar-li, com a mínim, unes mides i uns volums estèticament avançats.

 Així doncs, finalment escollí una costella del costat esquerre, de flexibilitat acusada, amb un bon tros de carn pectoral afegida. No fou dolorós. L’home ni es va moure. Però Ell, amb l’emoció del moment sentia con li tremolaven les mans i li suaven els polzes. Cirurgià inexpert, en treure l’òs no pogué evitar arrencar un trocet del cor del pacient.