TOTXO A TOTXO

València, Barcelona, Madrid; desnonaments, retallades, prepotència… ens queixem, ens manifestem per dir ben alt que ja n’hi ha prou. Que aturin el procés de desmantellament del nostre estat del benestar. Però realment estan desmantellant? O potser estan construint?

Per part de la dreta més rància, s’està procedint a aixecar un búnquer que els permetrà controlar i esprémer la societat durant tantes dècades com les que va gaudir Franco des d’aquella torre edificada sobre un milió de morts.

Aixequen una paret pel costat laboral i ens queixem; per la banda social, i ens queixem. També veiem pujar els murs per l’ala educativa o sanitària i, aïrats, aixequem pancartes que ells miren sarcàstics des dels merlets. Nosaltres ens anem enervant en veure, allà dalt, el seu somriure despectiu, episcopal, emmidonat o equí (poseu-hi el cognom adient a cadascun). I la por va envaint els cossos dels de baix.

A l’Edat Mitja (mai un símil tan oportú) per atacar un castell se’n feia un altre; del setge perllongat a una ciutat en sorgia una altra de veïna. Podríem pensar en anar posant els fonaments de la nostra casa del futur? Curiosament, es pot coincidir amb la dreta en que s’ha arribat a un punt on cal canviar les estructures. Ells ja estan substituint el capitalisme clàssic per una tecnificada xarxa d’especulació. I els altres? Construïm la nostra pròpia ciutat social, participativa i justa?

Ells tenen els seus arquitectes (financers, especuladors, eclesiàstics), els seus paletes executors (polítics, jutges) i fins i tot una legió de manobres (policies, feligresos). I construeixen un entramat injust, insolidari, classista, però molt sòlid.  No podem deixar passar més temps, que cada queixa sigui, alhora, una totxana més en la nostra pròpia proposta i que aquesta es consolidi més enllà de personalismes i greuges històrics.

Per fer això, al costat de cada blasme per la violència policial s’hauria de proposar, exigir, una justícia més neutral; a cada lluita contra un desnonament, una nova Constitució que garanteixi de veritat el dret a l’habitatge; a cada retallada, la demanda de més participació popular en les decisions polítiques i econòmiques. Ho deia ja en un altre article ((MCD), on proposava algun possible element dels nostres fonaments.

Davant l’ensulsiada del PSOE, la teulada de la dreta va acollir molts porucs que no tenien on anar. Preparem una nova casa, un nou futur acollidor i ampli, on un extens espectre de ciutadans puguin trobar-s’hi bé.

Però sense deixar d’indignar-nos ni de queixar-nos.