TSUNAMI – 2 (del punt a la xarxa)
Davant els fets que ens interessen, els que ens indignen, tenim accés una gran varietat d’informacions. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, ens ofereixen –si sabem triar-los -, els elements per jutjar i actuar en conseqüència. Però davant l’allau de retrocessos socials, coordinat en múltiples àrees, no és suficient el rumiar ni tampoc actuar en un àmbit restringit pel nostre interès més directe. Posaré un exemple, necessàriament esquemàtic: A la dreta, hi ha associacions com Manos Limpias i hi ha també l’Església; a l’esquerra, associacions de la memòria històrica, i també promotors del laïcisme. En el primer cas, els de l’associació d’extrema dreta van a missa, alimentant la seva base dogmàtica alhora que engreixen els partidaris de l’estat confessional. En l’altre, difícilment es coneixen i molt menys es retroalimenten. Els primers, reben el suport de molts feligresos que, adoctrinats, votaran els que recolzin memòries franquistes, encara que no estiguin especialment motivats pel tema. Els segons s’esgotaran, fent esforços ímprobes per tirar endavant iniciatives puntuals plenes de raó i mancades de suport massiu.
Ens han robat el temps Com deia en l’article introductori (DAVANT EL TSUNAMI), estem patint l’efecte letal d’un armament subtil, el binomi consum/deute. No hi perdem la vida, per ara, però si dues coses molt valuoses: el temps i la capacitat d’anàlisi crític. Tothom coneix gent amb una formació o uns antecedents que fan pensar que en una situació greu com l’actual, es motivaran i actuaran. I, en molts i molts casos no és així. Només l’acció honesta i penetrant de la societat civil potser el podrà moure. Veiem-ho.
Només la suma –no la juxtaposició – i sobretot la sinèrgia entre molts i molts d’aquests i aquestes potencials activistes ens podria donar un mínim d’esperança. És aquí on podria entrar-hi la societat civil, el conjunt d’associacions de tota mena que hi ha arreu del país. El seu paper pot ser clau en la motivació, en posar a l’abast accions relacionades amb les inquietuds que es tenen. Si hem dit que la gent no té temps d’anàlisi completa de propostes polítiques, socials, econòmiques, potser arrencar amb un petit i puntual compromís seria una bona cosa per a ell i per al conjunt de la societat. No descobreixo res de nou. Des dels anys 70, la dreta a Catalunya ho va descobrir impregnant d’addictes centenars d’associacions de tota mena per mantenir-les dins l’ortodòxia. Són aquestes les que ara s’utilitzen per al doble joc de servitud a Madrid i rebequeria des d’aquí. Però no totes estan mediatitzades. I sempre se’n podrien crear d’altres.
Però anem més enllà: podrien, per exemple, les associacions memorialístiques recolzar reivindicacions contra els desnonaments? Podrien els cristians de base subscriure peticions a favor d’un millor tracte als CIEs? Si l’associacionisme és una via de compromís puntual de les persones, si a més a més estableix vasos comunicants amb altres àrees d’activitat, sobrepassant l’àmbit estricte dels seus objectius, pot ser molt efectiu de cara a frenar el tsunami de la contrarreforma. Posaré un exemple. A l’Assemblea de Catalunya (els lectors de la versió castellana entendran que esmenti un exemple que conec i tinc proper), hi havia partits polítics de colors variats, grups socials específics (com la Taula de No Alineats, on jo participava, per exemple, o l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, sindicats, pacifistes…), però també nombroses agrupacions comarcals que aplegaven una munió d’associacions adherides de tot tipus. Així, algú que podia pertànyer a un ateneu o a un grup excursionista (com a reflex del seu interès personal), rebia informació, debatia i compartia, i com a conseqüència s’adheria als tres clams que tant feren pel nostre país: Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Només això. Quasi res! Hagués estat impensable que la mateixa quantitat de gent s’hagués aplegat sota una sola sigla política. La piràmide “poble – associació – agrupació d’associacions amb un paraigua comú” (simple, intel·ligible, assumible) va funcionar. I ho va fer mentre es va mantenir el respecte entre les agrupacions i els partits polítics. Cal dir que aquests estaven encara a les beceroles i patien més directament la repressió d’aquells temps. Però durant aquell període, la convivència i la coincidència de molt variats tipus d’agrupacions socials va crear un efecte sinèrgic i decisiu en la consecució de les reivindicacions, alhora que va generar un perllongat i enriquidor diàleg intern en els diversos col·lectius de caire més ampli que l’habitual, escola impagable de democràcia.
Un últim comentari sobre aquest punt. El manteniment d’uns pocs punts reivindicatius, defensats per la “societat civil” entrellaçada mentre no són satisfets, no sols és una eina per frenar la pèrdua de drets i llibertats; també pot ser una garantia de manteniment d’aquestes reivindicacions més enllà de les tàctiques polítiques dels partits, ja que aquests s’ho pensarien dues vegades abans de bescanviar cromos, si se’ls recorda el nombrós electorat que hi ha al darrere d’un clam popular sostingut. En seguirem parlant.