BALLEM LA YENKA? (junts, si us plau)

Començo aquí una sèrie d’articles sobre la necessitat d’una confluència d’esforços de les forces polítiques i els col•lectius socials que aspiren a una transformació de la societat. “Apa nois, anem tots a ballar…”

LA YENKA (1).

S’han posat de moda els plantejaments “transversals” que abominen de l’antiga distinció entre dreta i esquerra. Això em porta a la següent reflexió:
Fa unes dècades, unes melodies infantiloides i simplistes ens instaven a moure’ns cap a “esquerra-esquerra; dreta-dreta; davant, darrere…” Avui, fins i tot en el discurs de grups considerats alternatius, s’abomina d’aquestes paraules. “No es tracta d’esquerra o dreta, el nostre moviment és transversal”, diuen. Bé, no siguem nostàlgics, quedem-nos amb el “davant-darrere”. Hi ha forces que ens empenyen cap enrere, que fan retrocedir les nostres llibertats i béns socials aconseguits amb esforç; i unes altres que malden per conservar-los (és curiós que aquests siguin els “conservadors”, oi?). I encara alguns, que fitant l’horitzó xiuxiuegen: “endavant”, anem més enllà. Per cloure aquesta metàfora, queda un darrer moviment: en el que el cantant ens convidava a saltar sobre el mateix punt: “un, dos, tres…”. Possiblement sigui aquesta la situació de tants i tants ciutadans i ciutadanes, perplexos davant el caos democràtic, on ja res és el que sembla, on el significat de les paraules es retorça com el coll d’una gallina, i on els que sí són el que semblen (especialment els corruptes), s’enriuen de nosaltres. És una tasca d’anys, de penetració subtil o barroera en els mitjans de comunicació i també en els judicials o l’administració pública. Un cop assolit, i empesa la massa “enrere, enrere”, només cal mantenir-la entretinguda, saltant d’ensurt en ensurt, de plaer inacabat en plaer inacabat: “un, dos, tres”.
No pretenc emular Bobbio (2) ni les encertades reflexions de Ramoneda (3) . Simplement, hi ha una força que empeny enrere en benefici d’uns pocs (dreta per entendre’ns), i una altra que intenta frenar-ho (que a manca d’un altre suggeriment, em permeto seguir anomenant esquerra). Bernanos  (4) ho va veure també així, dècades abans del llançament de ritme que serveix de títol. No és necessari analitzar el lèxic polític, simplement voldria incitar a la reflexió sobre la situació, i veure d’esbossar algunes línies que dibuixin una acció conjunta, més eficaç i durable, dels que es neguen a seguir el joc d’una oligarquia que posseeix quasi tots els ressorts de poder, enriquint-se i reforçant-se cada cop més amb ells.
Si abans es parlava de dos blocs (el que ara podem considerar com “moviments socials”), ara només en queda un: el moviment neoliberal, davant el qual no hi ha per ara cap moviment capaç de plantar-li cara, ja que com diu Josep Ramoneda (5): “La crisi ens ha revelat una societat fracturada, lluny dels dos blocs que s’havien perfilat en el passat. Les classes mitjanes que semblaven ser l’àmplia majoria estabilitzadora de la societat, han aparegut seriosament disminuïdes, dividides per la meitat, entre els que han conservat el treball i estan asfixiats pels impostos, i els que l’han perdut i estan a la vora de l’abim” .
La tasca de recompondre la “melé” que empenyi amb un mínim de coherència i possibilitats d’èxit és enorme. El no posar l’espatlla junt amb l’espatlla de l’altre, és una irresponsabilitat que pagarem durant dècades. “Anem, nois i noies, a ballar…”

REFERÈNCIES:

[1] https://www.youtube.com/watch?v=TR5xot0D-So

[2] BOBBIO, Norberto. Derecha e izquierda. Madrid, Punto de lectura. 2000

[3] RAMONEDA, Josep. La izquierda necesaria. Barcelona, RBA. 3ª ed. 2013.

[4] Ja el 1938, va dir: “La guerra de la desesperació, coartada sangonent dels partits reduïts a la impotència, incapaços de crear res, uns oposats a qualsevol retorn enrere, els altres a qualsevol pas endavant, però uns i altres incapaços de definir, o simplement concebre, el davant i l’enrere”. BERNANOS, Georges. Los grandes cementerios bajo la luna. Barcelona, Ed. Lumen. 2009. Pág. 74.

[5] RAMONEDA, Josep. Podemos y la unidad popular. EL PAÍS. 30.12.2014. Cataluña, pág. 2.